diumenge, 17 de març de 2013

De Pèlecs Penedesencs

Dijous, 14 de març de 2013.

Poc abans d'arribar a Vilobí del Penedès aturem el cotxe a Santa Maria de Vallformosa, a tocar de la carretera. En sortir del cotxe un vent molt fort, gairebé violent, ens fa volar la gorra a tots tres que hem de córrer com esperitats per a recuperar-les. El lloc és bonic i el temple airós, esvelt, amb el cementiri a l'entrada com s'esdevingué sempre a les parròquies abans de la creació dels cementiris municipals. I com que el cementiri és a l'entrada i cal que sigui tancat en dia feiner, no podem apropar-nos a la façana.

Però les ventades tampoc conviden gaire a quedar-s'hi. Ai marededéu que avui no tindrem excursió!

Anem a esmorzar al bar del centre cívic municipal, a prop d'on hi ha l'església nova, un edifici neo-romànic, del segle XX, que crida l'atenció per les seves dimensions.

Després d'esmorzar ens alegra constatar que la força del vent ha baixat molt, i que tot i que de tant en tant una ratxa ens fa saber que no se n'ha anat, ja és possible de caminar normalment.

Anem cap a Grabuac, un poblet que queda una mica aturonat. Sembla fet a mida. Uns pocs metres per damunt la plana, just per a dominar-la als quatre vents. Unes caves i unes quantes cases. Un home, molt amable, ens dona tota mena d'explicacions i ens suggereix de beure aigua d'un pou, molt bona, però que queda fora del recorregut que tenim previst.
Les característiques del turonet fan suposar que de ben antic hom voldria aprofitar-ne els avantatges.
El nom. El nom és ben bonic, una mica onomatopèic, això si, però em sona be la pronúncia que em porta un cert aire de misteri. Grabuac.
“També ja han estat enumerats noms d’origen celta que han servit per a batejar individus durant la dominació romana o l’època posterior; i finalment el sufix “-ac”, que, de celta, va esdevenir romà, i utilitzat a Catalunya pels romans i –segurament- només per ells.”(1)

Les poques cases, en nombre que sembla comptat just per a poder fer un parell o tres de carrers, acompanyen, embolcallen, la petita esglesiola de Sant Pau.
Fem la mica de baixada del turó per a immergir-nos novament a la plana -si és que, de fet, l'haguéssim deixat- , una mar de ceps immòbil on les petites ones semblen haver quedat aturades per art d'encanteri.


Els ceps nus, sense els brots que ben aviat els acoloriran de verd, tenen damunt els filferros on s'emparraran.
Ara, llançant l'esguard cap a l'horitzó,  aquest s'atura en una lluïssor diferent, la que donen els quilòmetres de fil-ferro a la llum d'un dia ventós i clar. Un element, en el paisatge de vinyes, que de pocs anys ençà s'ha esdevingut.
Els tres cargolets que fem l'excursió ens ho mirem encuriosits.
El camí és la única separació entre les vinyes i promet, decidit, un tros de bosc. Qui hi renunciaria?

Fins i tot el vent s'ha tornat ara amable: bufa, avui sembla que li toca fer-ho, però no s'excedeix i ara podem fer el camí amb prou comoditat. El sol és calent, però el vent fresquest no ens deixa destapar gaire, llevat de dins el petit bosc. Ah, el petit bosc, que sembla tanmateix l'obra amorosa de la riera. Una riera modesta, amb prou cabal d'aigua per a mantenir-ne la ufana. Talment, bosc i riera, semblen fets l'un per l'altre i l'altre per l'un.

A l'altre cantó del bosc els camí ens portarà a un altre poble aturonadet, aquest amb unes construccions més "residencials" a la part baixa, però a dalt, de característiques semblants a Grabuac: és Bellver. I el nom també prou que li escau. A Bellver, l'esglesiola té l'advocació de Sant Pere i la seva modèstia fa que sembli una casa més del poble.
Com a Grabuac, a Bellver hi ha racons deliciosos que amb la seva netedat i el bon gust dels propietaris assoleixen una gran  bellesa. Si més no a parer meu.
Un parell de cops trenquen el silenci. Més avall, pel camí que seguirem per a desfer aquesta segona pujadeta, un home està remenant el cotxe amb la capota aixecada. Uns minuts de conversa, que no és freqüent, pel que sembla, de veure-hi gaire forasters per aquí i menys fora els caps de setmana.

Tercer turó. Aquest coronat per una antena que sembla de les de telefonia i un senyal de vèrtex geodèsic. Oh, a pocs llocs més del rodal podria posar-s'hi un senyal d'aquests, ni que sigui de tercer ordre.
Aquest tercer turó ens descobrirà uns altres elements força interessants d'aquesta excursió: els pèlecs de Viloví.




A manca d'un geòleg que ens permetés d'apreciar en tot el seu valor aquest conjunt de pèlecs,  un dels companys, que havia treballat en una empresa extractora, ens en fa cinc cèntims que completen la informació de l'enllaç que he posat.





Altres dos pèlecs son a tocar de Vilobí, del poble, on retornem per a dinar al mateix lloc on hem esmorzat.
Per cert, amb un vinet blanc més que remarcable. Res d'estrany: som al Penedès!



(1) “Els Noms de Lloc”
pàg 137
E. Moreu-Rey
Arxiu Bibliogràfic Escursionista,
Unió Excursionista de Catalunya
Barcelona, 1965

  

10 comentaris:

Albert ha dit...

Encara que soc geòleg, he exercit molt poc (ja saps que sempre m'he dedicat a la fotografia) i no conec el cas amb exactitud, però es molt freqüent en antigues pedreres, que durant el període d'extracció, si la cantera profunditza per sota el nivell del terreny, l'aigua de pluja, i també (si es profunditza prou) l'aigua del subsol, inunden la cantera, i es fa necessària l'acció de bombes de drenatge. Un cop abandonada la explotació, s'atura el drenatge, i l'aigua omple el "vas", esdevenint estanys artificials.
Per cert que aquests dies de Setmana santa seré al Vendrell, i potser faig una escapada a veure'ls, que de segur es una bona zona per als espiadimonis!!!
una abraçada

E ha dit...

Com sempre, és un plaer llegir els relats de les teues excursions.

Eva

Gatsaule ha dit...

Estic amb l'Eva, tot un plaer, com sempre!

Un dubte, pèlecs o pèlags? Aquesta zona guixenca la conec a fons de quan vam treballar per incloure aquests antics clots d'extracció de guix a l'Inventari de zones humides, i sempre n'havíem dit pèlags.

El més interessant és el gran, el de les dues primeres fotos d'aigua. solia estar ple d'ocells aquàtics....

maria moncal ha dit...

Molt interessant aquest indret del Penedès - els Pèlecs de Viloví
Hi faré cap tan aviat com pugui.
gràcies per donar-ho a conèixer!

salutacions

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Gràcies, Albert, per la teva interessant aportació, per la que constato que el company no anava gaire errat.
Que tinguis sort si trobes espiadimonis: ja en veure'm alguna fotografia, oi?

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Gràcies Eva per la teva bona disposició!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Gatsaule, aquell dia no vam tenir la sort de veure ocells, no sé si es que estaven arrecerats pel vent o per altra causa.
Ambdós termes son correctes, pèlecs i pèlags. El primer tal vegada sigui una forma més arcaica -ja és usada a l'edat mitjana, i Verdaguer, per tant abans de les normes de Castelló, la fa servir també. Ara bé, al Diccionari Català-Valencià-Balear, que per a mi és una referència de gran qualitat, la definició del concepte la fa pel mot pèlag i quan cerques pèlec et diu que és sinònim d'aquell. Així doncs, potser si que tal vegada fora millor haver usat pèlag.
I gràcies.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Maria, quan faci calor, als pèlecs -o pèlags, com dèiem amb en Gatsaule- s'hi estarà acceptablement bé, però la resta del recorregut és a ple sol.
Gràcies a tu.

JERKOUT ha dit...

Renoi, quina zona més curiosa, gràcies perque no en sabia res.
Salut!!

Francesc Garcia ha dit...

Bones,
Respecte a la discusió sobre pèlec o pèlag hi ha aquest interessant article.
http://rodamots.cat/escreix/pelags-i-pelecs-de-tot-pelatge/
En qualsevol cas, el que és cert, és que al mapa del ICC apareix com a "els Pèlecs" per fer referència a l'indret de les guixeres.
Salut!