diumenge, 10 de març de 2013

Triant el peix

El vol excitat de moltes gavines, al tombant del pòsit, em reclama l'atenció.
M'hi apropo. 
Dos pescadors estan  fent la darrera tria del peix que queda. Vet aquí el perquè de la fressa de les gavines, que s'ocupen que el peix refusat, llençat per estribord, a penes arribi a tocar l'aigua.
Hi ha un pedrís. Un pèl humit encara, però sembla fet a posta per a la meva mida. Si em queda el cul una mica moll, ja s'eixugarà, que fan bon dia i solet de primavera.

Els observo treballar mentre faig el cigarret. Ara el pescador més jove s'ha mogut i ha quedat feinejant darrera la xarxa recollida, i això fa que el més gran s'adoni de la meva presència. El meu moviment de cap és correspost amb un gest de la mà enguantada.
La tria és ràpida i es reparteix entre els varis recipients.

Arriba un home gran tot passejant i s'atura. Saluda els de la barca com se saluda a aquell qui es coneix, i és correspost igualment, sense deixar de triar i sense mirar-lo. Unes paraules més que no sento bé, i el més gran llença al moll, als peus del vingut, uns quants peixos que en picar al terra encara es belluguen en aquell moviment desesperat i inútil per a recuperar el medi que els és vital.
El nouvingut s'ajup i els posa dins una bossa de plàstic mentre es creuen unes paraules.
Amb més èmfasi ha dit, i per això ho he sentit, "gràcies!". I segueix el seu camí.

Jo també segueixo el meu. I sí, amb el cul una mica moll.


8 comentaris:

maria moncal ha dit...

senzilla i tendra història!
Sempre ve de gust passejar pel moll i observar el seu moviment.

Marta ha dit...

Quan fa caloreta no importa mullar-se una mica. Com ens atrau el mar!.... Diumenge també varem anar a veure'l arran de l'Hotel Vela. Tenia un color de maragda ben bonic.

Pere de can Peret ha dit...

Tindre el mar tant a prop, és una font de recursos pels sentits...

joan antoni ha dit...

Així, sense presses, observant la vida, allò que és nou per mi, és quotidià per tu. Oh maldestre Descartes!, no veus que el tu existeix independentment del jo?

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Maria, de jove vaig llegir un llibre que, com totes les influències positives, em devia deixar petja: “La Vuelta al Dia en Ochenta Mundos”, de Julio Cortázar.
Un “blogger” comentarista que recomana aquest llibre diu del seu autor: “Cortázar estaba empeñado en lograr lo contrario: que el orden anodino y calmo de lo real desvelara los abismos de asombro que lo sostienen.” Hi estic bàsicament d’acord, només afegiria …el orden (aparentemente) anodino…
Aquesta és l’adreça del comentari: http://bit.ly/X7kgfy
Gràcies pel teu de comentari.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Marta, la mica de mullena del meu cul i la salabror de l'ambient, dues raons de pes per a un carajillo!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Certament, Pere. I prop del mar o terra endins, voldria tenir sempre els sentits ben oberts.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Ostres, Joan Antoni, que un modest apunt t'hagi portat, ni que sigui per viaranys laterals, a Descartes, és un honor inesperat.
Què no ens hagués ofert més encara, si hagués pogut "être à la retraite"?

Remarca, Joan Antoni, que també és valid -i tant vàlid!- a la inversa: allò que és quotidià per a tu, també és nou per a mi.