divendres, 12 d’abril de 2013

El Torrent de l'Illa i Sant Pau Vell

Ens vam aturar per esmorzar al restaurant Serra d'Or, de Collbató, del que parlo -del restaurant i del cafè- en el meu recuperat* blog "Sobrets de Sucre i Bars".

Deixem el cotxe a dos quilòmetres de distància del Coll de Can Massana.


Son ruscos. I no sembla que estiguin en massa bon estat. De fet tenen l’aspecte d’estar abandonats, de manera que, en presència d’algunes abelles que hi ronronegen, no hi fem gaire el tato.


Estan tot just baixant de la carretera per on hauria d’haver-hi el corriol de l’altre cantó d’on hem deixat el cotxe i on l’espai és prou adient per a fer-ho.
El plànol marca corriol al Torrent de l'Illa i per això, encara que no el veiem, baixem cap allà.
Mig amagat per les restes que han quedat de la neteja del voral de la carretera, tanmateix, el corriol ens porta al que sembla un camí més ample, però que, de fet, és l’espai in hi ha les arneres.
El corriol ressegueix la vora de la riera, eixuta, en una vall plena de romaní. Vet aquí el lloc adient, sens dubte,  pel producte que podrà ser dit, amb propietat, mel de romaní.
Tot amb tot, algun tros petit ensenya una mica de terra humida que suggereix un petit curs subterrani.
I les restes, nues i silents, d'un espai que sens dubte, anys ha que fou treballat.

Que poc s'hi passa per aquest corriol! Avançar-hi resulta ben dificultós, esquivant esbarzers, romanins, pins que han nascut al bell mig del camí i tota mena de vegetació baixa.
Tant poc s'hi passa per aquest corriol que, un parell de primaveres més i un altre camí, en aquest cas corriol, haurà desaparegut.
Ningú ho sabrà, i com he fet jo, algú un dia estudiarà al plànol, on hi és dibuixat clarament, preveurà el pas per allí i es trobarà que no n'hi ha de pas. I haurà de fer mitja volta.
Tant és així, que quan el corriol arriba, s'entrega, al camí ample que ve del Megàlit de la Diablera, fins i tot s’ha de salvar un filferro d'electrificació de zona de bestiar. De fet, pujant, cosa que m'ha estranyat, hem vist alguna merda de vaca seca, pel fet que no sembla pas gens zona de pastura de vaques.

Una llàstima que es perdi definitivament aquest corriol, com tants d’altres –ai làs!- es perden. Només que un ú per cent dels que baixen dels cotxes a l’aparcament de Can Massana hi arribessin pel corriol, aquest fora un caminet xiroi, deliciós, pel fons d’una poc pregona vall , amb petites balmes ara per la vegetació amagades, bellíssima i en aquest temps, flairosa de romaníns i farigoles.

Amb algunes esgarrinxades, progressant de manera feixuga arribem doncs, al camí ample que deia i anem a trobar el camí de les Batalles per a trobar l'aparcament de Can Massana.

Teníem previst, després d'anar a Sant Pau Vell (quants anys sense haver-hi estat, valgui’ns Déu?), fer la volta cap a la Diablera i tancar el cercle on havíem de recuperar el final del corriol de pujada.
Evidentment però que no farem el corriol de baixada que, baixant, encara ens esgarrinxaria més per més perdedor, i que, pujant-hi, ja hi hem deixat una bona part de l'esforç que som capaços de fer aquest matí.

El mirador de la regió d'Agulles que ve a ser  l'espai de Sant Pau Vell, i no cal dir si t’enfiles una mica més a les restes que queden del Castell de la Guàrdia, és impressionant. Allí resseguim  amb la mirada el corriol que del Coll de Guirló flanqueja per anar a trobar el pas a la Portella i les impressionants parets.


A Sant Pau, unes passes més fins al final del llom, no gaire a prop de l'estimball però, que s'ha girat alguna ratxa de vent que ens podria desequilibrar.

Ens arrecerem dins les parets que queden de Sant Pau per a “fer la poma”. Una nova mirada a tot el meravellós entorn, i avall. 
De Can Massana, per a tornar al cotxe, farem els dos quilòmetres escassos que hi ha per la carretera.

*Recuperat, tanmateix, pel que dic en el post de recuperació.
Trobo que la temàtica del 

12 comentaris:

Júlia ha dit...

Molt bonic, hi hauràs de tornar...

Pere de can Peret ha dit...

Montserrat, és un lloc que no s’acaba mai de descobrir del tot. Té tants racons bonics. Felicitats per la sortida.

E ha dit...

Bonica excursió.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Júlia, si torno -que val la pena- al torrent, ho faré "armat" d'unes bones tisores de podar i una destral.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Afortunadament Pere, no ens acabarem Montserrat ni el seu entorn. Gràcies.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

E, molt bonica sí. I amb uns companys excel·lents que encara la fan millor.

esparver ha dit...

Veig que hi ha qui t'envia d'excussió més sovint...

Sant Pau vell va ser un gran descobriment el dia que el vaig trobar per primer cop i de tant en tant m'hi escapo de passada.

Per cert, celebro que hagis recuperat els sobrets.

maria moncal ha dit...

Tens tota la raó sobre el que dius dels camins que desapareixen sota la vegetació, nosaltres ens hi trobem sovint hi fem la mateixa reflexió, - si fos una mica transitat!
Fa poc o potser no tant, vaig descobrir per primera vegada Sant Pau Vell en una de les rutes per la muntanya, és un lloc magnífic com tots els indrets de Montserrat!
salutacions!

JERKOUT ha dit...

No en sabia res de Sant Pau Vell, sembla un bon indret de tarda, avec le soleil couchant. I per cert, un altre panteó sepulcral per la llista de pendents.. salut!!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

I prou que faré cas, Esparver, de tot aquell/a que m'envii d'excursió!
No m'estranya gens que t'hi escapis de tant en tant a Sant Pau Vell: per a mi és una fusió de Casals i Smetana.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Maria, tens raó, és un lloc magnífic com tants racons de Montserrat.
Però sembla talment que en formar-se, la muntanya hagués tingut cura d'aixecar un gran altar de roca: allí hi havia d'anar per força un temple!

Coincidim plenament pel que fa als camins que es perden. Probablement aviat faré un post sobre això.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Certainement mon cher JERKOUT! Com es nota el teu saber estudiar plànols...
I un suggeriment per a després que l'horitzó s'hagi empassat el sol: pots tornar al coll de Guirló i prendre el corriol per anar a dormir al refugi Vicenç Barber, que no està gaire lluny. A no ser que el bon temps "t'obligui" a dormir a Sant Pau mateix, que aleshores tindries tota la Via Làctea damunt els ulls.
Per cert, a la paret d'on hi havia l'altar major hi ha un llum de vidre amb una espelmeta.