diumenge, 9 de juny de 2013

Per Folgueroles i Tavèrnoles

Bloc de motxilla, 23 de maig de 2013

Sortida de tres cargolets. Amb moltes ganes. I com va dir en Josep per, a més, esventar  boires. No les de la Plana, que feia un dia bonic i ben clar. 
Ja ho vam veure al parador de les Quatre Carreteres de Tona, on vam esmorzar. Des d'allí, que és quan la carretera comença a baixar, ja es pot apreciar si el mantell del misteri tapa la plana ausetana.
No. Ens va fer una matí molt bonic.
Vam deixar el cotxe a Folgueroles, una mica més amunt de l'església, en un dels eixamples del poble.
Aniríem primer a la Mare de Déu de la Damunt, segons l'itinerari que m'havia preparat, passant per una zona de cases unifamiliars noves, totes amb aspecte benestant i algunes inacabades. Potser, com es deia en termes eclesials, "signes del temps".

Si com sembla, les falgueres van donar nom al poble, el nom de la Damunt és prou explícit. D'allí estant l'esguard domina tot el poble i bona part de la plana. Tal vegada l'esponerosa primavera hi ajudés, el cert, però, és que el lloc és d'una gran bellesa, serena com la mateixa plana a vista d'aucell.


És un d'aquells llocs on, tot i havent començat tot just la excursió, la donaries per acabada  i t'hi estaries, vagarós, deambulant d'ací d'allà, sense objectiu concret, només mirant, tocant, ensumant...
Com n'han de ser d'agraïdes aquelles ombres a l'estiu!

Vam seguir camí en direcció a Tavèrnoles, cercant el camí de les escales del Foquers. I ens vam empatollar. Vet aquí que el camí previst havia de ser just pel costat d'un camp de cereal de sota una masia, Can Pou, però tal corriol no hi era o estava llaurat, i tot i que vaig voler passar-hi, el terra era tant moll que ens haguéssim enfangat fins els genolls. De manera que vam seguir cap a la masia, darrera de la qual vam trobar un cartell indicador. Molt bé, endavant doncs, per anar a....enlloc. Aquell indicador havia estat mogut? Vés a saber. Una volta per entre les construccions del mas per anar a recuperar més endavant el tros de camí que deien els mapes. Aleshores em vaig adonar que el camí original havia de creuar el camp de cereal recte des de la Damunt que, a més és el pas més lògic i més curt en direcció a Tavèrnoles.
Vam perdre una bona estona. Però el corriolet eixerit que va planer fins a les escales semblava serpentejar content de que l'haguéssim trobat.

Ens va portar just fins on comença el fort desnivell de baixada fins la riera de Tavèrnoles, desnivell que devia propiciar-ne la construcció. Amb lloses de pedra del propi entorn, pel que tot sembla indicar, lloses  treballades toscament.
El terra fangós justificava plenament l'existència de les escales, i el fet que els graons estiguessin humits ens feia anar prou poc a poc, la qual cosa ens va permetre, alhora, de gaudir d'un entorn boscà deliciós. 
Però aquell bosc és més generós encara: vet aquí que acabades les escales s'arriba al mas de Foquers i a la seva font, un altre lloc d'aquells que no te'n mouries, amb la riera a tocar, el safareig que tantes bugades devia veure temps enrera, la font molt ben arranjada, i el silenci acomboiant el so rialler de les aigües de la riera.
Ni tant sols ho vam comentar: aquell era el lloc on ens havíem d'estar una estona per fruir-lo com cal i fer la poma.
Uns quant graons més baixen amables a la font, com introduint el caminant al petit temple de l'aigua i la frescor.



Travessada la riera, que baixava que feia goig, ben aviat vam arribar a Tavèrnoles, on ens vam esplaiar amb un petit passeig pel poble i la visita exterior de la bellíssima església de Sant Esteve.
Teníem previst d'arribar-nos també a Sant Jordi Puigseslloses, però el temps perdut a la marrada de després de la Damunt, hauria fet que dinéssim massa tard. De manera que vam prendre el camí que hi mena, ample i bonic, però a mig camí vam canviar la direcció per anar tornant cap a Folgueroles.
Puigseslloses queda doncs, per a un altre dia, si Déu vol.

14 comentaris:

esparver ha dit...

Això dels camins llaurats és un bon atrasu que diu el meu sogre.

Les fotografies de concurs.

Ramon ha dit...

Agradable excursió la que amb la teva descripcio i les teves fotos he pogut fer amb vosaltres tot llegint-la. Gràcies!

joan antoni de luna ha dit...

Aquestes fotografies i paisatges s'adiuen amb el teu darrer post: "hi havia un jardí que en deien la terra". Felicitats per trobar-lo i tastar-lo.

E ha dit...

Estic amb @esparver: la foto dels graons és de concurs!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Sí que ho és, Esparver. És perdre patrimoni, físic i cultural. Què hi farem...

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Gràcies a tu, Ramon, per acompanyar-nos virtualment.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Ara que ho dius, Joan Antoni, potser aquesta excursió em va influir en la tria del títol del darrer post, amb el nom d'aquella cançó de Moustaki.
Gràcies.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

E, aquells espais son tant bells, que fins i tot un aprenent com jo en pot treure una mica de suc amb la càmera.

M. Antònia ha dit...

Veig que tu sí vas al dia.
Bona caminada. Jo vaig molt atrassada, quasi no tinc temps ni de passsejar-me pels blogs, vaig posant alguna cosa. Una abraçada a tu i a la parella, que també la tinc abandonada.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Una abraçada igualment, M.Antònia!

Gatsaule ha dit...

Continues en forma: "...el corriolet eixerit que va planer fins a les escales semblava serpentejar content de que l'haguéssim trobat." Genial!

maria moncal ha dit...

Nosaltres vam arribar a Tavernoles venint de Sant Pere de Casserres.
Aquest itinerari des de Folgueroles és molt interessant!
Algunes fotos mostren un paisatge fantàstic

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Home...gràcies, Gatsaule.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Maria, l'itinerari que vam fer és curt. Però intens.