diumenge, 26 de maig de 2013

Hi havia un jardí que en deien la terra

Quan dijous vaig tornar a casa de l'excursió, em vaig assabentar que s'havia mort el cantautor Georges Moustaki.
Ara, mirant-me les fotografies que vaig fer, em ressonen inevitablement trossos de les seves cançons, com m'han ressonat tantes vegades fent camí. Aquelles cançons que ell deia sense estridències, acaronant l'ànima en tot moment, llegint l'esperit de les coses sense, però, destriar-lo de la seva naturalesa complexa.
Per a un xiruquero-kumbaià, el seu adéu passa pel davant de les notes de qualsevol excursió en concret.
Ens queda la seva obra. I l'esperança.

4 comentaris:

Ramon ha dit...

A través del blog de la Júlia Costa (La Panxa del Bou) i també per la curiositat que aquests dies m'han despertat els posts dedicats al gran Moustaki, he descobert el teu blog. Dir-te que m'agrada molt el seu contingut. Segur que aprofitaré moltes de les teves referències per descobrir indrets interessants.

Albert ha dit...

Junt amb "la nova cançó" un dels nostres grans referents, et trobarem a faltar Meteque!!!
Ahir, varem assistir a un concert de na Maria del Mar Bonet, de promoció del seu nou disc dedicat al centenari de'n Bartomeu Rosselló-Pòrcel, i com a comiat, va cantar una cançó que va dir, feia molts anys que no cantava, però que ara potser es el moment (per desgracia) de tornar-la a cantar... Que volen aquesta gent per cert, acompanyada en aquesta versió pels Xilens de Quilapayun!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Benvingut Ramon i content que d'antuvi t'hagi agradat aquest blog. Em sembla que ens hem descobert mútuament.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

És realment notable aquesta versió amb l'acompanyament de Quilapayun!, no la coneixia. Ara sentirem doncs el nou disc de Maria del Mar Bonet.