diumenge, 18 d’agost de 2013

Cantó de Faió

Quan érem a la Punta del Duc vèiem, a la muntanya del damunt del campanar del poble vell de Faió, una esglesiola. Amb l'ajuda dels binocles vam veure que hi havia, també, un cotxe. 
Des d'allí segur que la vista havia de ser extraordinària, doncs coincideix aproximadament al bell mig de l'arc del meandre del riu.

I és que, cada vegada em passa més, sé quan comença una excursió, però no quan s'acaba. Tal vegada la davallada de potències físiques la naturalesa ens la compensi en cedir a la curiositat  (és també per això que tanta gent gran viatja?).
La qüestió és que la Punta del Duc em va encuriosir per aquell altre mirador del riu més gran de Catalunya i que és a l'altre cantó de la ratlla on oficialment Catalunya s'acaba. És al que nosaltres en diem la Franja, on, sigui dit de pas, en les ja nombroses ocasions que hi he estat, he sentit a parlar el seu català molt majoritàriament i amb tota normalitat, a diferència de la frontera del nord, del Rosselló, on el catalanoparlant passa al francès quan se n'adona que ets foraster. Un fet que no he entès mai, però que he constatat en més d'una ocasió.

Així doncs, motxilla al cotxe, que tot i que no caminarem, doncs hi anem un matí després d'esmorzar, i la calor no perdona, la sortida és de coneixement excursionista.
Recordo fa anys, quan de jove participava a les marxes, el que ara se'n diu -trobo que prou pomposament- "marxes tècniques regulades", el reglament establia que els participants havíem de portar obligatòriament motxilla. 
Naturalment que sí. Som excursionistes, fent un recorregut a peu, fent una marxa o anant a lloc determinat amb cotxe.

Entrada a la Franja per Nonasp i direcció Casp per prendre la desviació que ens porta a Faió.
Així, en tornar per la Pobla de Massaluca tot travessant l'Ebre, tancarem el cercle.
L'actual Faió em recorda també Mequinensa, per la tipologia de les cases de planta baixa, també en certa manera semblants a les d'altres colònies mineres, tot i les diferències, com ara les de la Butjosa, al Bages. Entre les quals s'alça modestament, però airós, el campanar de la nova església. 
Vist de lluny, Faió queda discret, integrat en el paisatge. Talment com si aquest l'acollís volent consolar la seva gent d'haver d'abandonar el poble vell.


Uns indicadors diuen, indistintament, "Mirador del Ebro" i "Ermita Virgen del Pilar".  Tant se val, és el mateix lloc, i s'hi arriba per un còmode camí asfaltat.

Les expectatives s'acompleixen amb escreix: la vista és impressionant.
A la dreta, l'aiguabarreig del Matarranya, i al seu damunt, a la serra, la Punta del Duc. Ara som just a l'altre cantó.
L'ermita, de nova construcció també, és tancada i té, a més de l'atri d'entrada, uns atris laterals que permeten la observació del paisatge a recer del sol, el que, en aquestes dates, és d'agrair d'allò més.
El mirador està molt ben arranjat i té uns panells explicatius amb imatges sobre el lloc amb apunts d'història, dels que he extret aquest imatge del poble vell de Faió:
Això sí, en castellà i un petit resum en anglès. Ja se sap que no es pot ser minoria enlloc, que toquen les de perdre i aquí, fins i tot els volen canviar el seu idioma per un lapao.
A molts carpetovetònicos se'ls va aturar el rellotge fa anys i segueixen llegint l'hora d'altres temps.
Potser com el relloge del vell campanar, que sembla aturat a les onze?

1 comentari:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Toponim faio

2. FAIÓ topon.
Poble aragonès de la ribera de l'Ebre, que és el darrer poble on es parla català.
Etim.: de l'àrab Fayūn, nom de persona (com el nom Benifaió que es troba com a toponímic en el Pais Valencià).


BENIFAIÓ topon.
Vila situada a 10 quilòmetres de Carlet.
Etim.: de l'àrab banī Hayyūn (nom de família), segons Asín Topon. 89.
(del Diccionari Català-Valencià-Balear)