dimecres, 14 d’agost de 2013

Punta del Duc

Quan el sol ja pren decididament el camí de la posta i la calor permet una mica de moviment, és l'hora de fer una passejada.
A la Terra Alta la calor és intensa, potser com a tants d'altres llocs, però la humitat molt moderada, de manera que quan no s'entoma el sol, al menys de ple, ja es pot fer una mica de moviment.
Seran un parell d'hores, fins que la fosca s'imposi, per anar fins a la Punta del Duc, des del començament del camí quan toca la carretera, passada La Pobla de Massaluca.
És un camí planer que passa per petits boscos de pins que atenyen poca alçada, amb un sotabosc molt ric en carrasques i plantes aromàtiques i algun camp d'ametllers. 
És arribant a prop de la punta que es comença a veure, a cantó i cantó, quan la vegetació ho permet, l'Ebre, a l'esquerra pel cantó de Faió i a la dreta en direcció a Riba-Roja, aquesta darrera, com es veu en aquesta fotografia de la meva mestressa i dues amigues que ens han acompanyat.

La Punta del Duc permet veure el final, per aquest cantó, de la Catalunya estricta: tanmateix, als peus de la punta, el riu Matarranya, que per molts quilòmetres ha fet frontera, dona les seves aigües a l'Ebre que aquí fa de frontera gran.
És preciós de veure el meandre del riu i, si es fa atenció, a ull nu s'aprecia, com  una roca prop de la vora: és el campanar del poble antic de Faió, ja aragonès, que sobresurt de les aigües, un "germà" de Sant Romà de Sau que, com ell, va ser condemnat per un pantà. Era l'any 1967. Això sí, d'aquesta distància ens calen els binocles amb els que podem apreciar bé el tros de campanar.

Lloc enlairat, de molt bona visibilitat, a tocar de l'Ebre i a la Terra Alta, té tots els números per hostatjar algunes restes d' atrinxeraments d'aquella guerra.
En efecte, queden restes de trinxeres i el que devia ser un niu de metralladores  o petit búnquer, que uns cartells s'encarreguen d'explicar.

El lloc és ben bonic. Donem la volta a la punta i retornem cap al cotxe, mentre el sol a la posta sembla voler encendre el món per darrera els ametllers.



8 comentaris:

M. Antònia ha dit...

Molt bonica passejada. la fotografia última sembla que hagis esperat just l'hora, molt bona. Bon estiu!

Gatsaule ha dit...

Ara entenc aquests dies de silenci, tornaves a estar per la Terra Alta... Espero que hagis gaudit de la calma que sempre s'hi respira! Se t'ha trobat a faltar!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

M.Antònia, per la fotografia no m'hi vaig haver d'esforçar gaire: tot passant pel costat del camp d'ametllers, i com que les màquines digitals son tant bones...
Bon estiu, igualment!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Encara hi sóc a la Terra Alta, Gatsaule. Aquestes darreres setmanes no he sortit, que calia que fes d'avi-cangur.
Moltes gràcies!

Ramon ha dit...

Em guardo el post a la carpeta "Sortides pendents". M'ha agradat el que comentes i ens mostres. Gràcies.

Pere de can Peret ha dit...

Com en tantes altres vegades, descobreixo un lloc ben bonic. Certament teniu un “bon ull” per trobar llocs agradables i tranquils!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Gràcies a tu, Ramon. Et passa com a mi, que la carpeta cada vegada és més gruixuda?

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Pere, a la Terra Alta, la tranquil·litat la tens assegurada. Fins i tot, llevat d'algun dia, als llocs més concorreguts dels Ports.