diumenge, 8 de setembre del 2013

Volta al Pinell

Segurament que no m'equivoco gaire si dic que el Pinell de Brai només sona a molta gent - a la poca que li sona- pel celler cooperatiu modernista, obra de César Martinell.

Davant del celler vam deixar el cotxe per a donar un tomb pel terme del Pinell, que sorprendria a més d'un excursionista si fos capaç de substreure's al magnetisme -ben justificat per altra banda- dels Ports, tant propers.
Vam anar baixant per sota el poble, per a veure  les cases penjades -que no només n'hi ha a Cuenca, per cert- tot encaminant-nos cap al Barranc del Pinell. L'entrada al barranc és còmoda, per un bon camí, però després és millor pujar el cingle perquè el barranc s'estreny i embardissa, passant a ser un lloc del tot feréstec.
El corriol que diu el mapa és correcte, i llevat d'un trosset petit una mica perdedor, t'enlaira dalt del cingle oferint un espectacle magnífic del barranc que va fent ziga-zagues.
A tota la comarca, si hi vas a passejar, en destaques sempre un gran valor: el silenci. El sol és fort en aquestes dates, tot i que ja permet caminar. Hi ha dies que el vent també. Aquesta no és una terra de mitges tintes. El silenci també hi és present. Amb radicalitat.
No podem si no apuntar el cul i esplaiar-nos de veure i estar on som.
Una parella de voltors que sobrevola el barranc, percep que ens belluguem, i segueix el seu camí de recerca.
El corriol, deixant enrera el cingle, ens porta, seguint el recorregut que he preparat, per petits boscos de pi i alzina i, sobretot, camps d'oliveres molt ben conreats, on hi ha molts exemplars realment notables mentre veiem ara el poble, a la nostra esquerra, amb el teló de fons de la Serra de Cavalls.

Més endavant, una imatge semblant ens mostrarà el poble amb un altre teló de fons, aquest una mica més esbiaixat: els Ports.

Travessem la plana de camps per a enfilar-nos a un turonet, per un camí ample, amable, amb les petites grans manifestacions de la natura, aquesta vegada el vol d'un estiracabells que finalment s'atura. Penso en l'amic Albert i m'arrisco a fer una fotografia que segur que, si em llegeix, mereixerà la seva condescendència.

Dalt del turonet una creu de ferro. Senzilla. Cap inscripció. Magnífica vista a 360º.  Ara, a més, veiem allargassar-se les serres de Cardó i del Boix. I em ve el record de quan, fa uns anys, vam pujar a la Creu de Santos, tal vegada el millor mirador a vol d'ocell del delta de l'Ebre.
No puc evitar de pensar que m'estic perdent encara el coneixement de la Serra del Boix, on només hi vaig fer una sortida escadussera pel cantó de la carretera del Perelló. Tot i que el meu temps d'ara és de veure les muntanyes des de baix, ara, des de la vista que ens ofereix aquest turonet de la creu, em faig el propòsit de preparar algunes sortides per anar-hi, quan ens vingui bé.

Baixem el turó per a passar el curt trosset de plana que ens portarà als peus del poble. Carrer amunt cap a l'església, amb aturada a comprar el diari i a la farmàcia, a veure si alguna "potinga" fa que rondini menys aquest turmell esquerra.
La senyora de la papereria m'aconsella el bar on pretenc fer un bon cafè. I l'encerta de ple.

El bar té una terrassa molt còmoda on a més del cafè es pot fer el cigarret, mentre hom es pot esplaiar novament amb la vista de les serres de Cardó i el Boix. Entre xarrup i xarrup descobreixo a la llunyania l'antic balneari de Cardó, que confirmo amb l'ajut  dels binocles i assenteix  l'home de la taula del costat, amb qui conversem una estoneta.
Sens dubte que me'n recordaré d'aquest bar el dia que tornéssim al Pinell.

5 comentaris:

Eva ha dit...

Doncs no t'equivocaves, no: de Pinell només conec el celler. Però és que el Port és el Port!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

I tant que sí, Eva. Per això les terres properes queden un poc oblidades.

Albert ha dit...

A voltes per feina i d'altres per plaer, he estat sovint per aquests viaranys, i amaguen una sorpresa darrera l'altre.
I de condescendència res de res, amb una càmera senzilla has aconseguit un bon resultat, difícilment millorable. Per aquest tipus de fotografia cal un material molt específic.
Pensa que quan surto a fotografiar, porto no menys de 5 kilos en material. I el dia que surto a caminar, no duc ni la càmera, deixo que facin les fotos els altres!!!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Caram, m'has aixecat la moral, Albert.

Racons de la nostra terra ha dit...

feia dies que no seguia els blocs, torno de nou a la rutina amb molt de gust i descobreixo que a part de la catedral del vi hi ha altres racons per descobrir!
molt interessant