diumenge, 20 d’octubre de 2013

De Perenne i Caduca

De fulla perenne. Dijous 17 d'Octubre.

La Maria Carme es va guardar el plànol que vaig fer del recorregut de dijous, al Brull. I un branquilló d'alzina.
I rebo complagut avui, la fotografia del seu apunt.
El recorregut que vam fer passava gairebé tot per alzinar. També alguns pins, que hi eren gairebé com a invasors, com si no els correspongués d'estar allí.

Dia de núvols alts que es comportaven com un garbell sota el sol, que només deixava passava algunes llambregades i donava una llum ambiental esmorteïda. Que no acabava de segrestar, però, la bellesa del paisatge.
Immòbil, la serp sembla morta. És bella. És un bell animal que resta immòbil al camí. Tal vegada estigui malalta. La toco una mica amb la punta del bastó i un moviment m'indica que és viva. Però roman al seu lloc, no se'n va. No ens fa cas.
Una vegada més entenc que pugui fer recança.  Però mai he entès que una serp pugui fer fàstic.
Temperatura alta, essent al Brull i a mitjans d'octubre. Camí molt agradable. Tranquil·litat gairebé absoluta.
Curta conversa, mentre fem la poma, amb un parell de boletaires -semblen del país- que no fan pas cara de satisfets i accedeixen a la nostra curiositat mostrant el mig cistell: uns quants cama-grocs i unes quantes llanegues.  No, el bosc no està bé, diuen. I afegeixen que si no plou en una setmana ja hauran de tancar caixa.

L'alzina de Can Casademunt es fa present, magnífica i ens acull:

De fulla caduca. Dissabte 19 d'octubre.

"Vols que ens arribem a Santa Fe?"
La Júlia, la meva mestressa, tenia ganes de sortir. Jo ho vaig fer-ho dijous mentre ella feia d'àvia tota sola.
La tardor als boscos de fulla caduca hi és encara molt endarrerida. Tot just alguns verds comencen a torrar-se.
Molts cotxes de Campins per amunt a banda i banda de la carretera, boletaires de cap de setmana, uns amb "l'uniforme" de boletaire, d'altres fins i tot amb bosses de plàstic.
Pujant se m'ha tapat una orella.
Tot i no ser tard, deunidó la gent que hi ha a Santa Fe.

Anem a trobar la riera i caminem per la fageda en direcció al Convent. El camí puja poc, però de manera sostinguda, pel que ens ho prenem amb calma, com d'habitud.
Els faigs tot just comencen a groguejar i per aquest cantó no hi trobem a ningú. Arriba el roncar, de tant en tant, de motos que sembla que van cap a Sant Marçal, i penso una vegada més que els que podem sortir en dia feiner som uns afortunats.
És un plaer deixar el camí per entrar de tant en tant dins el bosc, en aquest cas per a gaudir de la presència d'un magnífic grèvol.
Al Convent, de cara a les Agudes, no puc si no aturar-me. No és tant sols la bellesa. És també la constatació agredolça que allò de pujar-hi des d'aquí va ser. Agre,i és passat definitivament. Dolç, el que va ser és ben meu, ningú m'ho prendrà, en el temps, com dic a la presentació del Xiruquero-kumbaià, de veure les muntanyes des de baix i la mar des de dalt.

M'he quedat una mica enrera i la mestressa m'està esperant.

Baixem per la carretera per anar a seure una estona a la font de Passavets. I menjar alguna fruita, abans de tornar a Santa Fe.
Ara se m'ha destapat l'orella.
De fulla caduca i de fulla perenne. Amb temperatures massa altes, tardor endarrerida. Tardor, però, al capdavall

14 comentaris:

Júlia ha dit...

doncs no hi entenc gaire però sembla un escurçó, poca broma...

Marta ha dit...

Com sempre, un relat senzill però de gran sensibilitat. Gràcies

Pere de can Peret ha dit...

Si puc triar, prefereixo els boscos d’alzina. Donen un aire de solidesa i arrelament profund...en canvi les fagedes potser més temporalitat i fragilitat.
Sobre la “constatació” de que parles, m’has fet pensar en un escrit que vaig llegir una vegada:
Si no pots ser un pi al cim de la carena,
sigues un garric a la vall...però sigues
el garric millor vora el torrent;
un arbust, si no pots ser un arbre.
Si no pots ser camí ral, sigues viarany.
Si no pots ser el sol, sigues estrella.
No és pel volum que reeixiràs o no;
sigues al màxim allò que siguis.

Douglas Mallock

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Júlia, la veritat és que no sé quina espècie de serp és. He cercat una mica per internet però de moment no en trobo cap que s'hi assembli. Hem miraré el volum corresponent de la Història Natural dels Països Catalans, a veure si me'n surto.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Gràcies a tu, Marta. Tot un estímul el teu comentari.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Pere, els alzinars i en general els boscos de molt de sotabosc, son els boscos de les bruixes. I les fagedes i boscos clars -llevat de la boira- son els boscos de les fades. Entre bruixes i fades, tria difícil.
Molt interessant, a més de bonic, el poema. Que com tots els bons poemes fa pensar. Gràcies.

Ramon ha dit...

Un plaer acompanyar-te en aquesta excursió per terres del nostre estimat Montseny. Tot i això, encara caldrà esperar una mica a què la tardor es faci més present per gaudir d' aquell fastuós espectacle cromàtic.

Ramon ha dit...

Una petita correcció:On diu "un plaer acompanyar-te" ha de dir: "un plaer acompanyar-vos" Em sembla que he reconegut a una blogaire admirada caminant amb tu: la Júlia.

Gatsaule ha dit...

És un bonic escurçó ibèric. A segons quines edats (molt joves i molt grans), és millor no arriscar-se a rebre'n cap mossegada!!

Si no fa gaire calor el més normal és que estiguin molt quiets, però no se sap mai....

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Ramon, ja saps allò que diuen de que el ciberespai és un "pañuelu".

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Ostres! Gràcies Gatsaule.
Doncs en directe em va semblar que el cap era poc triangular. Potser el dibuix de la pell depèn de l'edat i per això no l'he identificada.
Sort que el bastó és llarg, però per una altra ocasió recordaré aquest "però no se sap mai...".

Gatsaule ha dit...

Només un apunt tècnic, per identificar els escurçons el més ràpid i senzill és fixar-se en les escates del cap. Totes les serps les tenen grans o molt grans, excepte els escurçons, que les tenen molt petites. Només cal mirar alguna foto per internet i es veu molt fàcilment.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Ja ho he vist Gatsaule. Un element més per a encertar-la a la propera. Gràcies.

M. Antònia ha dit...

Una sortida ben bonica. Les fotos t'han quedat molt bé.