Un matí per Castellgalí

Dijous, 24 d'octubre de 2013.
Per la dreta, el Llobregat. Per l'esquerra el Cardener. 

Vet aquí l'aiguabarreig. 

Hi vam anar en cotxe per on s'hi pot accedir, Sant Vicenç de Castellet, tot i que pertany al terme de Castellgalí.

I uns pocs metres més avall, les aigües unides fent camí cap a la resclosa.

Bosc de ribera magnífic, ànecs coll-verd, i la permanent paràbola de les aigües, tranquil·les, seguint el seu inexorable camí.

Abans de l'aiguabarreig ens vam aturat a veure les restes de la Torre del Breny, que temps ha que tenia curiositat de veure. Ambdós objectius ens eren prioritaris, per bé que s'arriba primer a la Torre del Breny.

Diuen les referències: "Si es conservés sencer, seria el monument sepulcral més important de tota la Península Ibèrica; no obstant això, és el principal monument d’art romà a la comarca del Bages."

Al voltant del monument s'ha fet una "rotonda" viària d'accés als diversos carrers de la urbanització que s'ha construït als seus voltants.

Tot i conservar-se només una part del monument, impressiona.

Més referències, també extretes del web de l'Ajuntament de Castellgalí: "Es mantingué en bon estat de conservació fins el 1870, que en fou destruïda la part superior per a la construcció d'una resclosa del canal industrial. Afortunadament, queda encara el testimoni de l'historiador francès Alexandre de Laborde, que quan va visitar el monument el 1805 en va fer una completa descripció i un dibuix, publicat al seu Voyage pittoresque et historique de l’Espagne. Així sabem, per exemple, que a la part superior del cantó oest s'hi erigia un fris que representava una figura femenina nua amb els braços estesos, acompanyada de dos lleons i motius vegetals."

Aquest és el magnífic dibuix de Laborde:

Després de gaudir d'aquests dos llocs, vam agafar el  cotxe per pujar a Castellgalí, al poble, on el vam deixar per a encetar el camí del bosc, de pins majoritàriament, i amb desnivells moderats, cap al Talló, un turó des del qual la vista és generosa.

Quan vaig veure aquesta fotografia, en tornar a casa, em va sortir un títol sense pensa-ho: "camí de pelegrinatge". En efecte, un camí transmutant la seva materialitat.
Del Talló, vam retrocedir un tros de camí fins a un revolt, on vam prendre un corriol deliciós, massa curt pel meu gust, que ens va portar a Santa Margarida, just abans de la qual hi ha una cabana de bosqueter realment notable, sobretot per les dimensions i el bon tallat de les pedres de base i la llinda de la porta. 

Santa Margarida està enrunada, queden les parets sense sostre i algun element constructiu interior que fa pensar en una possible remodelació del XVIII. També està en runes el que podria haver estat la casa de l'ermità, adossada a l'església i amb un notable arc de mig punt al que no vam gosar d'accedir pel mal estat.
Indubtablement, hi ha qui se'n cuida. Malgrat el seu estat, ho fa evident la neteja del lloc, la reixa de ferro que n'impedeix l'entrada, la dolça imatge de la Santa, que hom diria una figureta del pessebre si no fos per les majors dimensions i un test amb una planta a l'altar, dignifiquen el lloc.

Em van venir al cap, mentre asseguts fèiem la poma, tot mirant Santa Margarida, aquells versos de Verdaguer, que mai hauríem d'oblidar:

"Excursionistes que pel pla i la serra
en lo camp de la Pàtria espigolau,
ajudau-li a collir lo que és a terra,
ajudau-li a servar lo que li cau.

Puig vostre cor en son passat s'abeura
aconhortau-la de tant bé perdut,
per ella sou vosaltres un brot d'heura
que s'enfila amorós a son escut"

Tant de bo fóssim encara aquest brot d'heura!