diumenge, 5 de gener de 2014

Jo no cremo res.

Vaig trucar el Josep: "demà penso anar a veure el pessebre del Puigmadrona i tornar a dinar a casa, t'animes"?
Vam esmorzar al bar del Papiol, aquell de prop de la petita rotonda de dalt.

Núvols alts i molt bona visibilitat, el camí de la serra era un plaer. Poca gent en l'endemà de cap d'any. Al bar sí, que em sembla que nosaltres érem els únics que no treballàvem. Però pel camí no gaire.
El bosc porta el vestit de tardor, per molt que el calendari digui que som a l'hivern acabat d'estrenar. I el Josep, amb el seu capteniment d'habitud, es guaita tot plegat com si fos la primera vegada, ell que ha vist un fotimer llarguíiiissim de tardors. M'encanta caminar amb en Josep.
Quan arribem a l'ermita hi ha asseguts al portal el que semblen ser un avi i la seva néta, que molt discretament s'aixequen per anar a seure al banc quan traiem les càmeres per a retratar, una vegada més, l'ermita.
De fet, les fotografies que li faig cada vegada a l'ermita son més un reconeixement, un homenatge a la seva bellesa, que no pas un objecte de record. De fet, si de cara a la petita esplanada del darrera tanqués els ulls, encara veuria aquella tenda sense terra, o el sac del bivac que els pares em van portar d'Andorra -quin regal aquell!- 

L'arribada al meu costat d'un corre-camins voltant la cinquantena em torna a la realitat. Amb gest nerviós, com si fos jo qui l'entretingués, m'explica que ara anirà fins a les Escletxes i després tornarà per a anar a Sant Cugat, d'on ve, tot donant per entès que jo estaré d'acord amb això que diu que "s'han de cremar els torrons". Està esperant que li mostri la meva admiració, i el meu àngel de la guarda, que per això és un àngel, em fa dir-li  amb èmfasi un "caram, deunidó quina caminada!". És just el que esperava, talment com si fos el tret de sortida, fa un somriure de satisfacció i se'n va esperitat. 

De la Salut, vam pujar a dalt pel corriol que surt a la dreta del començament de la drecera  i que reprèn el camí ample passades les torres elèctriques. És un corriol boscà molt bonic, tot i que el trosset de sota les torres una mica emprenyador. Retrobat el camí ample, puja una noia que porta quatre gossos a passeig. Al darrera, dues parelles que ens diuen que son de Rubí i que han sortit a cremar els torrons. Cony quina mania aquesta de cremar torrons!! 

El pessebre molt, molt bonic. A tall d'establia una reproducció del Castell Ciuró molt acurada, en la que l'autor no s'ha oblidat de reproduir l'opus spicatum d'un dels murs que encara queda dempeus.

És realment bonic el pessebre, i la claredat del dia encara hi ajuda. De la ratlla de mar, ampla i lluent d'argent després de la plana del riu, fins a les puntes del Bergadà que treuen el nas per darrera Montserrat...
Escrivim unes notes al llibre de pas del pessebre i anem a fer el cigarret i la fotografia al vèrtex geodèsic, que com tots, té l'avantatge d'oferir un espai pla per a posar-hi el cul amb comoditat.
Baixem pel mateix cantó a la Salut i retornem al Papiol, en comptes del camí de la serra, pel camí del torrent de la Salut i Ca n'Esteve, tot fruint d'una temperatura ideal i d'un bosc ufanós.


6 comentaris:

Marta ha dit...

Recordo haver-hi anat amb el meu pare de petita i no hi he tornat. Jo tampoc cremo res, Pere, i menys aquest any que no he menjat cap torró clàssic, bé, si, una mica de xocolata :) Espero demà menjar un trocet de tortell de Reis, per fí!

E ha dit...

Uau, és preciós!

Eva

Pere de can Peret ha dit...

Això de fer fotos, en llocs que un ja té molt retratats, també em passa. De fet, crec que gran part de culpa, son les màquines digitals...

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Marta, encara ets a temps de tornar-hi, si et ve de gust!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Sí que ho és, E. Quan una cosa es fa amb estima es pot reeixir així de bé.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Certament, Pere, com que fer un clic no ens costa cap caler...