dimarts, 4 de març de 2014

Per la Senabra i Penyafort

Bloc de motxilla del dijous
27 de febrer de 2014.

Hem esmorzat a La Ràpita, a tocar dels Monjos, i amb el cotxe passem la zona industrial i el pont damunt les vies fèrries.
Llum de núvols alts i horitzons clars, amb grisors que lluiten aferrissadament per aturar ullades de sol, que tanmateix sembla que fan guerra de guerrilles, ara burxant un cantó de núvol, ara un altre. De moment, no s'en surten.

Passat el pont damunt del Foix i la seva ufana, s'arriba de seguida al castell de Penyafort, on deixem el cotxe.  
Estan fent treballs a la coberta i la grua dona un toc de temps actuals a la fesomia del conjunt monumental, que parla d'altres èpoques. Tot i així, diu un cartell a la porta, es pot visitar el castell nadiu de Sant Raimon de Penyafort els segons diumenges de cada mes.

El camí és asfaltat fins un tros enllà, passat Cal Vicari, on canviem de direcció per anar cap a la Senabra. Una lleugera pujada és suficient per, girant-nos, veure com sembla davallar la plana penedesenca presidida de lluny estant pel Montmell, i constatar que per ara, els núvols guanyen la partida.
 
La tranquilitat és gairebé absoluta, un lleuger ventijol parla d'humitat, i els ametllers i les flors de ferratge no s'estan de parlar d'un hivern que s'en va a contracor.
La Senabra és un llogarret molt antic,  quatre cases ben contades i l'església de Santa Maria.
Hom té la sensació, en arribar, que entra a casa d'altri, com si el camí i l'espai l'exterior de les cases no fos si no l'eixida dels habitatges que ningú s'hagués preocupat d'encerclar amb una tanca.
Han bordat i s'ens han apropat dos gossos tot just en arribar nosaltres, sense massa fe, com si fos per no mancar la seva feina però, alhora, dir-nos que estan contents de veure'ns, de veure algú.
Però hi ha algú més, potser el seu amo, segons una petita fressa feinera que ens arriba d'un trosset enllà i que no torba en absolut la serenor del llogarret.

Rústec, si es vol, però d'aparença benestant alhora. I una de les cases, de gran bellesa.
Darrera, Santa Maria de la Senabra, testimoni de senzillesa -mare de la bellesa- que diuen que empara aquests encontorns de vuit o nou segles ençà.
Un dels dos gossos ha perdut interès en nosaltres, però l'altre ens acompanya, tranquil, com si li agradés fer una volta més, aquesta vegada amb companyia. Ens escolta quan li diem alguna cosa i ens guaita encuriosit quan ens veu fotografiar l'església. No hi entenc de races de gos, però és un gos negre, de considerables dimensions, que segur que ens hagués fet girar cua si el seu capteniment hagués estat hostil. Però és bona peça, potser per això no el tenen lligat, com tampoc l'altre.
 
El redós de Santa Maria és un d'aquells llocs que m'agrada pensar que hi aniré amb el cotxe, a seure-hi una bona estona, si un dia puc caminar menys del que faig ara i les altres facultats es mantenen. Si puc seure a terra, uns brins d'herba on posar les mans, aquesta llum malgrat els núvols, els carreus dels murs ben encaixats que parlen d'unes altres mans pretèrites, un camí que suggereix d'enllà, de més enllà, que convidarà si és el cas, a imaginar, potser a somniar. Segur a enyorar.
No és perquè sí que, també avui, puguin aflorar aquests pensaments. La definitiva absència de l'amic Solé, del company cargolet, un xiruquero de soca-rel que ara fa deu mesos va fer la darrera sortida amb el grupet, colpeix. I molt. No per esperat , l'adéu -que vol dir sígas amb Déu- a les seves despulles,  fa una setmana, ens ha trasbalsat menys.
Ara prenem el camí del Torrent de Sant Llorenç, que es diu així per l'ermita del mateix nom, Sant Llorenç de la Senabra, que hi ha aturonada per damunt del torrent, però de la que en resten només -pel que he pogut saber- una paret i pedres esparses de les seves restes. Inicialment havia previst d'anar-hi, però per a seguir el recorregut que interessava haguéssim hagut de fer l'anada per la tornada i haguéssim allargat massa la caminada. Això sí, enamorat com he quedat d'aquests encontorns, no m'estaré, si Déu vol, de fer un altre recorregut que passi per Sant Llorenç.

El camí del torrent és d'una bellesa extraordinària. Camí còmode que convida al pas viu, però que seguim sense pressa per a poder fruir de l'espai.
I ens porta fins la Font de Sant Llorenç, un altre lloc d'aquells que, si t'hi atures, fa una mandra terrible de marxar.

Gravat en una pedra, al costat de la font, un poema a ella dedicat per Josep Parera, de difícil lectura a ull nu, però que mercès a la màquina de retratar puc llegir:

"Lloc d'esbarjo del qui matina,
font humil de Sant Llorenç,
dolç repòs del qui camina,
d'aigua fresca i cristallina,
que beven-te el cor em prens.
 
Tens per marc un bell paisatge,
tens perfums, tens cants d'ocell,
tens els besos de l'oratge
i del Cel reps homenatge,
perquè et dona el seu mantell.

Seguint el torrent passem per les restes d'un forn de calç i poc més enllà prenem un corriol que s'enfila, costerut cap dalt la serra. Sort que és curt, perquè a més de costerut és de mala petxa i, a més, encara, el fan perdedor les restes d'una poda recent.

Dalt la serra fem una curta marrada per a veure l'enorme sot que la pedrera de la cimentera d'Els Monjos va obrir i observem que en bona part està en curs de restauració, si s'en pot dir així, com sembla acreditar el verd que ja s'estén per moltes zones.

El camí de la serra, carener i ample, permet retrobar les envistes de bona part d'aquell tros de Penedès. Aflorament superficials de calisses li donen aquest tons que em son tant estimats, calisses germanes com son de les de l'Ordal, que van veure les meves primeres i tendres passes excursionistes. I uns margallons d'ací d'allà, entre l'aclarit bosc de pi carrasquer reblen la semblança.
En un revolt del camí podem veure un espai de cocons que després de la pluja deuen fer les delícies dels animalons del bosc. Com pot ser que m'hagués oblidat de retratar-los?

Fem una mica de marrada per anar a veure la barraca de la Senabreta, una barraca de vinya de pedra, amb coberta a quatre aigües, cosa gens freqüent, i que vaig llegir -ara no recordo on- quan preparava l'excursió, que se li atribueix força antigor, alhora que s'esmentava que no fa gaires anys, i amb la millor intenció que no s'enrunés, el propietari la va encimentar.
Rotornem al camí que segueix planer fins passar pel costat de la Torreta, un gran pairalia enrunada que corprèn, tant per les dimensions com pel llastimós estat, per a començar després a davallar suaument, amb unes llaçades obertes que suggereixen l'elegància del vals, fins al llit del Torrent del Llop que allí pren el nom de Fondo de la Torreta.
I va a sortir just al pont damunt el Foix que, en arribar el matí, hem creuat amb el cotxe per accedir a Penyafort.
 


 

5 comentaris:

Ramon ha dit...

He començat el dia amb la lectura del teu post i m'ha sentat d'allò més bé. A més de l'acurada descripció dels bells indrets, fas arribar amb paraules molt ben triades els teus pensaments i sentiments que fan sentir molt pròxim un món de bones vibracions. Gràcies!.

Gatsaule ha dit...

Ara feia dies que no et podia llegir, i se't troba a faltar! Bona ruta, hauré d'anar-hi algun dia a veure si és veritat que la pedrera s'està restaurant, que és un tema pel qual havia batallat força.

Miraré de demostrar que no sóc un robot, tot i que a vegades m'entren dubtes.....

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Gràcies a tu, Ramon, per llegir-me amb tant bons ulls...

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Gràcies Gatsaule. No hi entenc pas, però vaig veure trossos grans del fons amb verd que, això sí, no semblaven pas de generació espontània. Ni sé si son els tipus adients de planta.

E ha dit...

Com sempre, fotos precioses.

Eva