dimecres, 29 de gener de 2014

De Pessebre i de Boira

(Del bloc de motxilla de dijous 23 de gener de 2014)


Dijous va tocar saber què n'havia estat del pessebre que el desembre vam posar al turó de Bellver, a Sant Cugat de Gavadons.
Per poc no vam esperar a la Candelera, com mana la tradició, perquè ja estàvem una mica impacients.
Vaig preparar la excursió per la banda contrària del dia de pujada, que ho vam fer per Collsuspina. Així, a més de recollir-lo, faríem una excursió nova. Que va partir d'una urbanització al nord de Sant Cugat.
És un itinerari gairebé pla, enlairat i lluminós, per bé que amb molt de bosc, amb molt bon camí, que es deixa fer d'allò més bé. La qual cosa no es poc en aquest temps que som,  quan les sortides  solen ser prèviament ibuprofèniques.

Tot el Montseny semblava un gran vaixell surant el mar de boira, amb el Matagalls a tall de pont de comandament.
Una fotografia que trobo preciosa, per bé que semblaria una més de les que la gent fa arribar als programes televisius del temps. La sort és que, encara, la fotografia no transmet ni la petita remor del ventijol, ni les olors, ni la humitat.
Caminàvem embadalits mirant cap a l'esquerra, on el paisatge ens reclamava la atenció de manera persistent. I podíem fer-ho sense dificultat per la bondat del camí.

Aquesta simfonia era escrita en la tonalitat de blau menor, amb uns matisos, unes llums, unes transparències, només a l'abast del Gran Compositor. Fins i tot els torrats del primer terme eren prenyats de blau.

El pessebre hi era. Ep, però en un altre lloc a pocs metres d'on el vam posar.
Tanmateix potser el vam posar massa baix i la testa d'alguna vaca encuriosida o potser badoca (millor que no fos una Maragalliana vaca cega, pobreta!),  el va fer anar per terra.
El més bonic, però, és que algú el va recollir i el va lligar a l'antena que hi ha a uns pocs metres, on les vaques no hi tindrien accés. El suport estava a l'arbre on el vam posar, però la capelleta, lligada a l'antena.
Però ara començava a pujar la boira, i totes les muntanyes berguedanes i pirinenques anaven quedant tapades pel blanc llençol. 
Quan ens vam arribar al costat de l'església de Sant Cugat a menjar la poma, de res ens va servir el panell explicatiu que hi ha senyalant tot el que des d'allí es veu. 
Asseguts i conversant vèiem com les fumeroles, en un moviment lent però constant, anaven empassant-se al seu pas tot allò que en el món és.
I en el món érem també nosaltres, que vam ser empassats poca estona després de davallar el turonet de Sant Cugat.
Havia previst per a la tornada deixar el camí ample a meitat del recorregut, per a fer un corriol de bosc que va paral·lel en la mateixa direcció. No comptava amb la boira, però si ho hagués suposat encara amb més raó ho hagués previst així.

Va ser un camí preciós. Caminàvem a poc a poc i no perquè ens hi obligués cap dificultat. És un bosc majoritàriament de roures, d'aquesta mena de roures que assequen les fulles a la tardor però no les fan caure fins que els nous borrons a la primavera treuen el cap.
Sense allunyar-nos uns dels altres anàvem separats, talment com si volguéssim, sense dir-nos-ho, reclamar una solitud momentània que ens permetés gaudir plàcidament d'aquell entorn i d'aquell misteri.
Per moments em frenava jo mateix, doncs les cames volien seguir el ritme de marxa que, a meitat de poema, la música del mestre i excursionista Elisard Sala va posar a la lletra de "La Boirada", del poeta i excursionista mataroní Josep Punsola:
............
avui queia la boirada,
mentre jo feia camí,
on sou pins de la collada,
on la vall que jo vegí?
.........
Cançó que forma part del primer cançoner que es va editar en llengua catalana i cançons pròpies, després de la post-guerra: Cançons de Muntanya, de Nit i de Camí. Obra aquesta de grat record dels excursionistes que quedem i goso dir que, especialment, dels pocs xiruquero-kumbaiàs supervivents.
Ah,  boira que envoltes ara allò tangible!
Ah, boira que obres l'esperit!
Estàs dolçament prenyada de llum!!

12 comentaris:

E ha dit...

Doncs res a veure amb l'any passat! Un apunt molt bonic.

Eva

pons007 ha dit...

la veritat es que té el seu encant la boira ^^

Marta ha dit...

Pere!!!!!!! Quin goig de fotos!!!!!!
Divertit el canvi d'ubicació del Pessebre, una bona sorpresa.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Certament, Eva, res a veure amb l'any passat. Enguany, alegria i estímul positiu.
Gràcies.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Pons007: oi tant!!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Celebro que t'agradin, Marta. Tanmateix una sorpresa agradable. I encoratjadora.

Pere de can Peret ha dit...

Molt bonica la foto del Montseny.
El vostre pessebre, ja comença a tindre unes quantes histories per explicar!

Gatsaule ha dit...

Veig que feu pessebres que tenen vida pròpia..... Molt maca la foto del Matagalls, enhorabona!

Un apunt, les muntanyes són berguedanes!!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Si Pere, i la d'enguany bonica.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Ostres! gràcies per la correcció Gatsaule, ara mateix ho arreglo.

Salvador ha dit...

Ostres Xiruquero... cada dia et superes a tu mateix amb les teves poesies i les teves aportacions al Bloc tant super elaborades i poètiques.
Et felicito...
Jo fa dies que estic una mica de "baixon" (no trobo la paraula en català) per temes de salut, ronyó, pròstata i altres galindaines, i això m'ha desmotivat per fer aportacions al meu Blog. Fa un mes just que no hi escric res. Espero que sigui passatger...!!!
Una abraçada d'excursionista antic, o més ben dit, clàssic...

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Vaja Salvador, em sap greu, noi. Ja sabem que els cotxes que portem molts quilòmetres fem nyigui-nyogui per un cantó o altre. Va, jo també diré una parauleta, "bache": que en surtis aviat i tornis a velocitat de creuer.
Una abraçada igualment, i forta.