Retorn a Santa Maria

En Jaume no havia esta mai a Santa Maria de Cervelló ni els seus voltants. I li teníem promès que hi aniríem, tant se val.

Els altres cargolets sí que ja hi havien estat, i en més d’una ocasió. I jo ja no recordo les vegades que hi he estat, però tant és, que tornar a caminar per aquells verals mai m’ha fet mandra, ni me'n farà si puc. I avui ha esta el dia.

Volia passar pel corriol que va a trobar el camí vell de Santa Maria, que passa per sota mateix d’un dels grans roquerars d’arenisca on, in illo tempore, havia fet algun bivac amb els companys d’aleshores. L’inici del corriol l’hem trobat sense dificultat, però quan gira per anar cap a sota el roquerar, estava tant embardissat que hem decidit de deixar-ho córrer i tornar enrera a buscar l’inici del camí vell més endavant.

Primer m’he quedat fotut, però després no m’ha sabut greu, en certa manera fins i tot me n’he alegrat. Vet aquí que aquell espai deu restar ara protegit, les petites balmes i els forats només habitacle dels animalons del bosc. La gent passa de llarg, per sota, pel costat de la carretera, pel camí fressat i senyalitzat fins, si és que l’agafen, el camí vell.

Anys enrera m’hagués proposat –i ho hagués fet- de tornar-hi un altre dia amb unes estisores de podar i una petita destral a la motxilla per a recuperar el mínim espai imprescindible per a avançar. No hagués estat, ni de lluny, la primera vegada que desbrossàvem un corriol mig perdut. Ni ho fèiem només nosaltres. Ara no. Ara tot és diferent. Deixem-ho així.

No és tanta ( o potser si?) la set de reveure aquells racons.

Si és cert que la llum fa viatjar les imatges per l’espai-temps, en algun punt i moment de l’univers viatja la imatge d’aquells quasi vailets ajaçats sota les roques. I si no, i també fos cert, ha viatjat avui a la xarxa d’impulsos neuronals d’aquest centre de comandament que diuen que tenim damunt les espatlles, per a tornar al seu arxiu.

Que n’és de bonic encara el camí vell!

 

Sabent que hi aniríem, en Jaume havia estudiat tantes dades de Santa Maria, el castell i els encontorns, que ha après més del que jo i els altres companys en sabíem.

I és clar, quan hem arribat a Santa Maria ha gaudit d’allò més i ens n’ha fet gaudir. Hi hem estat una bona estoneta abans de començar a baixar el corriol cap a les tombes antropomòrfiques buidades a la roca del costat i seguir baixant cap a Can Sala de Baix.

 

Després hem fet un tomb pels boscos de Can Sala més propers, al començament pel camí còmode que és l’antic camí de carro de Cervelló a Torrelles, per després deixar-lo, baixar cap a la riera i retrobar un altre corriol que ens tornaria a l’altre costat de Can Sala.

 

Com no podia ser altrament, ens hem aturat una estona a la Creu de Santa Maria, un bellíssim exemplar gòtic, refet parcialment amb fidelitat de la destrossa del temps de la guerra , per a retrobar el cotxe a les afores de Cervelló.

 

Eren quarts de tres quan hem comparegut al bar al que havíem dit que aniriem a dinar.

On per cert, i no és cosa menor, ens hem encarregat de buidar amb força èxit aquesta paella de primer plat.