A la foia d'Ulldecona

Encimbellada, sense voler però tocar el cel que corona els darrers cingles de la Serra de Godall, l’ermita-santuari de la Mare de Déu de la Pietat, patrona d’Ulldecona, és punt de referència de tota la foia que s’estén entre la dita Serra de Godall i la Serra del Montsià.

D’una blancor que fereix els ulls en un dia clar, com avui, en què el sol es desploma amb la duresa d’un càstig, té per al visitant el recer ombrívol de l’ermita o capella, per a cos i ànima.

Els darrers estreps de la Serra de Godall, s’abalteixen cap a sud-ponent per a deixar l’espai planer al riu Sénia que, un dia, hom féu servir per a dibuixar una separació entre Catalunya i el País Valencià.

Com pot ser que un sol d’abril tingui aquesta rauxa? Dessota els seus raigs, més propis d’un juliol rabent, no aniria ni fins les coves properes on fa uns vuit mil anys –diuen- una gent molt semblant a nosaltres van pintar el que n’hem vingut a dir pintures rupestres. De fet, avui, tampoc fora possible, perquè la visita és sempre guiada i prèviament concertada.

Com d’altres visites als voltants d’Ulldecona, castell inclòs.

Havent dinat, als porxos de la plaça, davant el gòtic de l'església de Sant Lluc, sembla que les previsions anunciades es compliran. En un tres i no res, les boires espesses que venen de mar pentinen la Serra de Montsià. El sol ha perdut molta força. Diria que s’ha trencat la treva.

Tornarem per Tortosa, Ebre amunt, cap a casa. 

I sí. Si!! Lo riu és vida!!

A la Terra Alta, quan arribem, el cerç del matí ha girat radicalment a xaloc, el que empenyia les boires Montsià amunt.