dilluns, 28 d’abril de 2014

D’Hostal Can Ciurana a no-lloc


Topants, referències, orientacions.

Per a nosaltres era tota una referència, tant a l’anar com al tornar de la Terra Alta. Un punt, un lloc en el camí que, com d’altres, ens deia precisament això: que érem al camí. I a l’hivern, tanmateix a les palpentes, que no li manca pas la boira.
Abans de baixar cap a Falset, poc abans del Coll del Guix, al quilòmetre 846 de la carretera N-420, ens aturàvem gairebé sempre al que la mestressa i jo en dèiem “la Teixeta”, per nom precís, Hostal Can Ciurana. En dèiem “la Teixeta” de manera imprecisa, que, de fet, el coll d’aquest nom està un tros abans, però com que Pradell de la Teixeta, el poble, és sota de l’hostal, des d'on es veu a vista d’ocell, havíem adoptat aquest nom.
Ens aturarem a la Teixeta, oi?
La gran esplanada, gairebé sempre amb camions i cotxes aparcats, i al final l’edifici, el lloc d’acolliment. La beguda, el menjar i a més, i no menys important, el repòs de l’hora i mitja, si fa no fa, de conducció des de casa. Transportistes, representants, viatgers de tota mena i pelatge.

Ah…i l’espai ample de l’aparcament per a estirar les cames tot contemplant la magnífica vista de la Mola de Colldejou, que com a natural decorat s’alça davant mateix, ensorrant encara més la vall de la Torre de Fontaubella.
D’esquena, els darrers estreps del Morral i la Pòpia semblen desplomar-se damunt la carretera, tot oferint els seus peus per a aquelles feixes embancalades que foren d’avellaners, tal vegada també d’ametllers.
Un excel·lent primer contacte, venint per la carretera, amb les muntanyes del Priorat.


I el riu que jo feia, malgrat les protestes de la mestressa, entre els arbres, tot mirant la Mola: “que no et pots esperar a entrar a dins?”
Dons no, hi ha rius que s'han de fer on s'han de fer, mentre passa aquest lleuger ventijol i veig el que veig i m'esplaio.

Fa uns mesos però, l'Hostal Can Ciurana és tancat. Un dia, en arribar, ens ho vam trobar tancat i amb uns panots de ciment d'aquest de carretera barrant el pas. Haig de reconèixer que em va caure l'ànima als peus. I em vaig disgustar. Merda!…s’ha acabat “la Teixeta”?!

Si. Es va acabar. Hi menjàvem bé. Eren amables. 
En aquesta caseta annexa l'amo feia la carn a la brasa que ens menjàvem, amb olor de fora.

Era un lloc.

Ara és un no-lloc. 
Sense vida.
Sense vehicles ni persones. Amb les finestres tapiades per a mirar de protegir dins el possible l’edifici. Endebades. Ja han foradat per la porta del darrera, aquella que del bar donava accés a la terrassa del darrera on en el bon temps fèiem el cafè i jo aquell cigarret tant bo mirant avall cap al Pradell. Per allà han foradat.

Ara és un no-lloc, com ara, si hi heu entrat alguna vegada, aquelles quadres de telers buides, amb els vidres mig trencats i les politges immòbils, amb les taques al terra de l’oli de quan van retirar els telers.

Un no lloc. Sense ànima.

Anant Dijous Sant cap a la Terra Alta ens hi vam voler tornar a aturar.
Hi ha llocs que, més enllà de qui en sigui propietari, son de tothom. Ens pertanyen, formen part del nostre teixit de referències.

Així ha estat per a “la Teixeta”, per a l’Hostal Can Ciurana.

No sé el perquè del tancament. Vull pensar que no és per cap maltempsada i que els seus amos gaudeixen ara d’una feliç jubilació. 

2 comentaris:

maria moncal ha dit...

Sap greu quan un lloc emblemàtic mor, però les imatges del terrat amb les plantes enfiladisses que li fan ombra, encara ens poden acollir i gaudir de la pau i el silenci ara!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

No hi ha dubte, Maria, que saps veure bé el got mig ple!. Una gran virtut.