dimecres, 21 de maig de 2014

Pel Bedorc: una "delicatessen" excursionista

Bloc de motxilla del 15 de maig de 2014


Vaig saber de l'existència de la Pineda de Can Ferrer del Coll pel Bloc d'una Selenita, i de seguida em van venir ganes de conèixer el lloc. De manera que el vaig proposar als companys Cargolets, i doncs, endavant.

El Bedorc és un poblet petit i eixerit que pertany a l'ajuntament de Piera. Sense entrar-hi -ho havíem de fer a la tornada- vam deixar el cotxe al començament d'un camí ample que amb molta suavitat s'enfila damunt del cingle format per l'erosió del terreny per l'Anoia al seu pas.
Deixem les vinyes a la nostra esquerra, d'un verd ver primaverenc que enamora i entrem en un bosc de pins. Camí amable que de seguida ens permet de veure el meandre i les parets de terra que ha anat tallant.

Ben aviat ja es pot veure la  pineda, que queda a la part més baixa de la plana, per dessota del gran camp de cereal que es veu al seu darrera.

Hi accedirem en baixar cap a Can Ferrer, tot creuant un parell de torrenteres d'una ufana que ens fa aturar, per la seva bellesa i pel cant, gairebé frenètic de l'ocellam. Un d'aquests espais plens de vida que sembla auto-protegir-se impedint-ne l'accés.
 
En arribar a la plana, sens dubte obra mestra del riu, constatem que aquell espai, enclotat en relació als seus voltants, és malgrat això, obert i lluminós. Caminem -com sempre- sense presses, i és que el lloc exigeix esser contemplat. Amb tota naturalitat s'ofereix, i doncs, cal prendre'l a petits, però continuats, xarrups.

Just abans d'arribar a la casa, un ametller ens deixa bocabadats per les seves dimensions. No recordo haver vist mai un ametller així, viu i en producció, d'aquestes dimensions. Després veurem que l'espai de la pineda, on també hi ha uns magnífics exemplars d'alzina, és un espai catalogat i protegit per la Generalitat. 
Per això em sembla que, si aquest ametller no ho està, bé  hauria d'estar-ne de protegit.
És vell, però es veu -als meu ulls de profà- sa, ple de vida.
Només per aquest ametller ja hauria valgut la pena l'excursió.
Tot seguit arribem al mas, a Can Ferrer del Coll, on tenim el plaer d'aturar-nos per a parlar una estona amb els masovers, tot amanyagant el gos que, després d'avisar-nos fefaentment que entràvem al seu territori, cerca la nostra amistat en veure el plàcid capteniment dels seus amos amb nosaltres.
És aquest, el de parlar amb amos o masovers del masos per on es passa d'excursió, un dels grans plaers que vaig aprendre de ben jove dels meus mestres de motxilla. Oimés, en aquells anys en què molts i molts masos, tal vegada la majoria, eren plens de vida. Per això em va resultar tant plaent -i als meus companys- aquella estona de conversa.

Amb el seu permís, en comptes de voltar el mas pel camí en marxar, vam passar entre la masoveria i el mas pròpiament dit per a veure de prop la porta dovellada que, tal vegada, va ser la principal en temps més reculats.  
Bona terra la d'aquest mas, planera i de bon treballar, que l'Anoia i els torrents que hi conflueixen s'encarreguen de regar i assaonar. Vet aquí el goig que avui encara fa el mas, que conserva també elements que n'evidencien la prosperitat també d'altres temps.

A poca distància de Can Ferrer hi ha el molí, un edifici industrial que fou primer un molí de blat, després molí draper i finalment dedicat al tèxtil, ara enrunat, al que mena un curt camí que uns quants plàtans ombregen.
I arribem a la pineda. Totes les expectatives s'acompleixen amb escreix. És un espai deliciós que convida a treure's la motxilla i ajeure's a terra per a veure com els majestuosos pins enlairen més i més la capçada com si volguessin burxar el cel a la recerca de la llum.
Feina tinc a triar un parell de  fotografies per a posar-les aquí.

Hi ha també, com es veu en aquesta darrera fotografia, uns quants exemplars d'alzina de dimensions considerables.
Ens hi estem una bona estoneta. L'espectacle s'ho val i molt, i aprofitem per a "fer la poma".

En sortir-ne, traspassem l'Anoia per un pontet força eixerit i ens adrecem ja cap al poble per un camí que ens portarà primer a les restes d'una petita ermita, Sant Miquel, que està en un estat deplorable i amb la teulada ja aterrada.

Creuem el meandre del riu per segona vegada i arribem al Bedorc, que ens té a punt l'ombra de la seva deliciosa Font del Canyar. 
Un epíleg a l'alçada de la magnífica excursió d'avui. Tota una "delicatessen" excursionista.

10 comentaris:

Eva ha dit...

Quin lloc més bonic!

maria moncal ha dit...

Quins arbres més monumentals!
Fa goig de visitar aquesta pineda!

Marta ha dit...

La "delicatessen" és la teva narració. La natura molt bonica i en un lloc força desconegut. Haurem de fer-hi cap.

esparver ha dit...

Després em diuen que no queden racons.

Gatsaule ha dit...

Totalment d'acord amb la Marta, la teva narració fa l'espai molt més interessant del què realment és!! Ens fa viatjar per la pineda sense moure'ns de la taula....

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Sí Eva, i a la primavera.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Maria,tota la passejada és un plaer. El recorregut que dic és curt, uns cinc quilòmetres.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Gràcies Marta. Com es deia en temps que recordaràs, als cinemes, és un recorregut "apto para todos los públicos". No té cap dificultat.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

No te'ls creguis Esparver, no te'ls creguis!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Gràcies Gatsaule. Estigues segur que no hi he posat més pa que formatge.