dilluns, 9 de juny de 2014

Tomb per la bagenca Font de Les Tàpies

Bloc de motxilla del dijous 5 de juny de 2014


Cap a Navarcles i en direcció a Calders. Anem a conèixer una mica el voltants de la Masia de Les Tàpies i la seva font homònima.
Fa un dia bonic que promet bones sensacions i diuen que pujarà la temperatura, res d'estrany per les dates que ja som, de juny. Que pel juny, la falç al puny.

Deixem el cotxe a tocar de la carretera, prop d'una estació transformadora elèctrica de grans dimensions i enfilem el començament del camí de Les Tàpies, que deixem tot just prendre'l per a variar a la dreta en direcció a un altra gran mas: El Canadell, obrint així un cercle gairebé rodó que tancarem en tornar per Les Tàpies.
A més, personalment, tinc estima a aquest cognom, que portava també una rebesàvia meva, que res tenia a veure amb aquesta altra nissaga bagenca. No negaré que va ser una dada més que vaig tenir present a l'hora de preparar la sortida.
El camí és planer, d'aquells que reclamen esser fets pel caminant, tot i que a trossos té prou pedra solta per a resultar una mica ferestegot. Però molt bonic.
Aviat s'és al Canadell, un gran mas que admira tant per les seves dimensions com pel  bon estat, amb un espai central pel que cal passar per a no deixar el camí. És ara una casa de colònies o d'activitats semblants, que s'omple de rialles i brogits tendres que ens alegren l'arribada. A més, un dels monitors diu a la quitxalla "saludeu a aquests excursionistes" i els nens i nenes ens alcen les manetes.
En el meu fur intern li agraeixo al monitor que ens hagi dit excursionistes i no "senderistes" o altres invents a l'ús.
Una mica més enllà, en sortir, una bassa amb uns quants ànecs deuen fer les delícies dels joveníssims estadants temporals del mas.

Seguim el camí, per un bosc poc espès, que deixa passar força la llum del sol, com un sedàs de forat gros, per anar a veure l'ermita de Sant Salvador del Canadell. Petita. Senzilla, d'una sola nau amb àbsis semicircular, sense cap decoració. Una d'aquelles petites ermites que, tot i haver estat en un temps, parròquia, conviden serenament a l'oració des de la bellesa de la seva modèstia i del lloc que l'acull. Al costat, un panell en dona referències.

Ara prenem la direcció de Les Quingles, un altre notable mas que té també un ús semblant al de Can Canadell pel que veiem. Fa també molt de goig.

I d'allà, a l'Ermot dels gitanos, un espai que parla per si sol. Tanmateix és erm, que les lloses de pedra que a trossos treuen el nas havien de fer inútil cap cop d'aixada per a rompre la terra i treballar-la.
Me'l quedo mirant uns breus moments. Què mires? 
Com diu el plànol és l'Ermot dels Gitanos, li dic al company, i pensava que no tots eren gitanos, els que s'estaven fora vila, saps?

Els altres companys s'aturen i s'afegeixen a la conversa, tot guaitant l'espai, que si no tingués tanta pedra, fora un lloc ben bo per a plantar-hi les tendes.
No, tanmateix hi havia molta gent que sobrevivia amb oficis diversos ambulants, com els adoba-cossis, els cossiers que diuen a les Illes, els quinquillaires, els grupets de comediants, etc.. Molts, gitanos. D'altres no. Vull dir de raça, perquè sovint s'ha confós la raça amb la gent sense casa fixa. I s'agrupaven per seguretat.

L'ermot dona pas a un bosc molt bonic que ja comença a davallar cap al torrent fent unes amples ziga-zagues, com convidant a no tenir pressa per a arribar-hi, on l'ocellam s'esplaia al sol del mig matí.
Traspassem el torrent de les Tàpies, a l'altra banda del qual prenem el corriol que eixerit i dreturar,  baixa ràpidament  a la font.
En arribar-hi quedem ben bocabadats. És un lloc d'una bellesa excepcional. Una simfonia de vegetació, aigua, llum, ombres, roques....
No valen descripcions. S'ha de veure.


Per descomptat que és el lloc ideal per a "fer-hi la poma" i la fotografia de grup segons el nostre ritual.
No sé el temps que n'hem fruit, poc o molt, no ho sé, ni cal, perquè essent allí el temps s'atura.

És per l'altra banda del torrent que surt un camí més ample que ens ha de portar al mas de Les Tàpies, de ben segur el camí que ha emprat sempre la gent del mas. S'enfila ràpidament per a a salvar el petit desnivell entre el torrent i la plana que el mas senyoreja amb una magestat que enamora. Havia d'haver estat una pairalia importantíssima.
La torre del mas, esbelta i forta, parla sense mots de reculats temps amb fortes necessitats de seguretat i té, fins hi tot una construcció aèria que fa de pas entre la pròpia torre i l'ermita de la casa.
El gos que primer ha avisat de la presència de forasters està lligat a una cadena el radi de la qual li permet abastar el portal de la casa i el tros de camí pel que arribem. En bordar-nos, un segon gos surt rabent a trobar-nos i reblar el clau de l'avís. Va deslligat i ens volta. Bon noi, fa la feina i borda acompanyant el primer fins que, no apreciant perill immediat, acaba acostant-se i admetent, un rera l'altre, el manyac de cadascú de nosaltres.
Diu el Pep que una dona ha tret el nas pel portal i se n'ha entornat.
Així doncs, deu estar enfeinada i ha vist que no hi ha res d'estrany en aquesta colla de vells, de manera que avancem unes passes per veure una mica més de prop, escortats pels dos gossos fins que el lligat ens diu prou.

El camí passa a tocar de la paret del mas, punt en que està asfaltat, on sento el fregir d'una paella a través d'una finestra. Tanmateix la mestressa estava enfeinada, fins i tot potser ja tenia el foc encès, pas qüestió, doncs, d'entretenir-se. Miro el rellotge: la una.
Tal com el camí volta la casa ens apareix aquesta en tota la seva magnitut. Un mas realment notable.
Ara el camí cap a la carretera és ample, còmode, i el sol ja apreta de valent. Camps que rossegen i bosc de "quercus" amb exemplars notables de roure i també pins.
Ve un cotxe amb una noia que ens saluda en depassar-nos. Poc després un altre, un tot terreny, que també ens saluda.
Mira, dic jo, els nois van a dinar a casa. Vet aquí el so de fregit que sortia de la finestra.


7 comentaris:

Helena Bonals ha dit...

Jo estiuejo a prop de les Tàpies, hi he anat molt sovint. Tant la font com el mas són molt captivadors.

maria moncal ha dit...

Quin indret més bonic aquest de la font i si tens raó s'ha de veure in situ.
Gràcies per compartir-lo

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Doncs és una sort, Helena, això de poder-hi anar sovint. Que sigui per molts anys.
Per cert, quants poemes teus han aflorat en lloc tant, com dius encertadament, captivador?

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Si de cas, Maria, gràcies recíproques per tot el que tu comparteixes. Poques vegades, crec, et sentiràs tant abraçada per la natura.

Pere de can Peret ha dit...

L’anada a aquesta font, la tenim com a recurs per passar una estona a la fresca, les tardes caloroses d’estiu!

Helena Bonals ha dit...

Xiruquero,
no ho recordo pas! Però segur que algun poema m'ha sortit allà. Me'n surten sobretot alguns anant amb tren.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Doncs, tanmateix Pere, un recurs magnífic!