La instal·lació a llocs enlairats de torres de vigia primer, i d’antenes de telecomunicacions després, han fet aparèixer al territori tot un seguit de pistes per a arribar-hi.
No hi ha dubte que, sense voler-ho, és com si haguessin fet senders, tota una xarxa discontínua i extensa de senders, cada un dels quals no sol ser de gran llargària.
Molts d’aquests no han fet si no seguir parcialment el traçat d’antics camins, que han eixamplat i aplanat per fer el millor servei als tot-terrenys amb què hi pugen el personal a càrrec de les instal·lacions.
I aquí rau un inconvenient important per als veterans als que encara ens assedega el fet d’arribar a un lloc enlairat, a tall de cim, - sovint ho son- a gaudir de l’experiència.
En efecte, aquestes pistes son fetes per a màquines, cotxes o transports més pesants per a la construcció de les pròpies instal·lacions.
Mentre que els camins damunt dels quals s’han fet aquestes pistes en bona part, eren per a carros, animals de bast i persones i per tant tenien el sol molt més irregular.
Així, veterans –o altres excursionistes no veterans- amb peus delicats o genolls rondinaires, poden agrair la petja més aviat regular i el desnivell poc pronunciat, mentre que d’altres que no pateixen d’aquí, però –“caldera vella, bony o forat”- tenen més feixuc el buf, pateixen l’excessiva constància de la pujada que manté gairebé permanent la inclinació.
Vet aquí el perquè, quan jo em preparo una sortida a algun d’aquests llocs, procuro combinar la pista amb trossos que encara queden del camí original, el traçat del qual normalment els va servir de base per a fer la pista.
Ben pensat, tot i que a dalt no ens esperi la creu del cim o del lloc airós –o el petit munt de pedres si ja han passat els brètols iconoclastes- aquests llocs em resulten interessants i crec que ho podrien resultar en general i especialment als que ja tenim més dificultats de les desitjades.
Això pensava l’altre dia, quan la mestressa i jo ens vam arribar a unes antenes que hi ha damunt de Tossa de Mar, des de les quals, en efecte i malgrat l’alçada de la vegetació i el formós espectacle dels núvols, vam poder mig contemplar tota la zona i les muntanyes de la Serra de les Carretes que des d’allà s’ofereix a ponent.
Aquestes antenes son a les graonades més marineres, gairebé son els peus, de la Serra de ses Cadiretes, dessota del Puig Nau, no gaire llunyà, i al que vam renunciar perquè la espessa vegetació no prometia pas gaire millora de visió respecte de les antenes, i sí, en canvi, unes quantes esgarrinxades.
Un camí hi puja directe des de les darreres cases d’un barri de Tossa, camí que vaig desestimar per a fer el camí més plàcid des del darrera, d’on surt la pista, de la carretera que va de Tossa a Sant Feliu, poc abans d’arribar a la Cala Pola, i que sembla talment feta damunt d’un camí de bast de les mules dels treballadors del suros. Seguint trossets d’aquell camí antic, vam poder estalviar-nos algunes llaçades de pista.
5 comentaris:
Haurà de fer-se una guia de camins 'cap a les antenes' i camins 'cap als molins de vent'
Vés a saber Júlia, potser una guia així tindria èxit.
Proposo un bon títol per a la guia: "Antenning i molinning raids". De subtítol "Rutes d'aventura".
Tens raó, a les pistes es pateix una mica. Però moltes vegades no hi ha més remei, perquè les pistes s'han menjat el camí vell...
Casualment vaig llegir ahir aquesta entrada precisament a Tossa, on he passat uns dies molt gratificants...com sempre que hi vaig, encara que sigui per unes hores.
Les antenes estratègiques situades dalt dels turons com agulles de cap, a vegades ens marquen el camí per arribar tocar el cel i contemplar la terra.
Publica un comentari a l'entrada