diumenge, 14 de setembre del 2014

De pistes


La instal·lació a llocs enlairats de torres de vigia primer, i d’antenes de telecomunicacions després, han fet aparèixer al territori tot un seguit de pistes per a arribar-hi.
No hi ha dubte que, sense voler-ho, és com si haguessin fet senders, tota una xarxa discontínua i extensa de senders, cada un dels quals no sol ser de gran llargària.
Molts d’aquests no han fet si no seguir parcialment el traçat d’antics camins, que han eixamplat i aplanat per fer el millor servei als tot-terrenys amb què hi pugen el personal a càrrec de les instal·lacions.
I aquí rau un inconvenient important per als veterans als que encara ens assedega el fet d’arribar a un lloc enlairat,  a tall de cim, - sovint ho son- a gaudir de l’experiència. 

En efecte, aquestes pistes son fetes per a màquines, cotxes o transports més pesants per a la construcció de les pròpies instal·lacions.
Mentre que els camins damunt dels quals s’han fet aquestes pistes en bona part, eren per a carros, animals de bast i persones i per tant tenien el sol molt més irregular.

Així, veterans –o altres excursionistes no veterans- amb peus delicats o genolls rondinaires, poden agrair la petja més aviat regular i el desnivell poc pronunciat, mentre que d’altres que no pateixen d’aquí, però –“caldera vella, bony o forat”- tenen més feixuc el buf, pateixen l’excessiva constància de la pujada que manté gairebé permanent la inclinació.

Vet aquí el perquè, quan jo em preparo una sortida a algun d’aquests llocs, procuro combinar la pista amb trossos que encara queden del camí original, el traçat del qual normalment els va servir de base per a fer la pista.

Ben pensat, tot i que a dalt no ens esperi la creu del cim o del lloc airós –o el petit munt de pedres si ja han passat els brètols iconoclastes-  aquests llocs em resulten interessants i crec que ho podrien resultar en general i especialment als que ja tenim més dificultats de les desitjades.

Això pensava l’altre dia, quan la mestressa i jo ens vam arribar a unes antenes que hi ha damunt de Tossa de Mar, des de les quals, en efecte i malgrat l’alçada de la vegetació i el formós espectacle dels núvols, vam poder mig contemplar  tota la zona i les muntanyes de la Serra de les Carretes que des d’allà s’ofereix a ponent.

Aquestes antenes son a les graonades més marineres, gairebé son els peus, de la Serra de ses Cadiretes, dessota del Puig Nau, no gaire llunyà, i al que vam renunciar perquè la espessa vegetació no prometia pas gaire millora de visió respecte de les antenes, i sí, en canvi, unes quantes esgarrinxades.

Un camí hi puja directe des de les darreres cases d’un barri de Tossa, camí que vaig desestimar per a fer el camí més plàcid des del darrera, d’on surt la pista, de la carretera que va de Tossa a Sant Feliu, poc abans d’arribar a la Cala Pola, i que sembla talment feta damunt d’un camí de bast de les mules dels treballadors del suros. Seguint trossets d’aquell camí antic, vam poder estalviar-nos algunes llaçades de pista.

5 comentaris:

Júlia ha dit...

Haurà de fer-se una guia de camins 'cap a les antenes' i camins 'cap als molins de vent'

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Vés a saber Júlia, potser una guia així tindria èxit.
Proposo un bon títol per a la guia: "Antenning i molinning raids". De subtítol "Rutes d'aventura".

Eva ha dit...

Tens raó, a les pistes es pateix una mica. Però moltes vegades no hi ha més remei, perquè les pistes s'han menjat el camí vell...

Ramon ha dit...

Casualment vaig llegir ahir aquesta entrada precisament a Tossa, on he passat uns dies molt gratificants...com sempre que hi vaig, encara que sigui per unes hores.

Racons de la nostra terra ha dit...

Les antenes estratègiques situades dalt dels turons com agulles de cap, a vegades ens marquen el camí per arribar tocar el cel i contemplar la terra.