dilluns, 1 de setembre de 2014

És Montserrat

Pensa per un moment, que no hi has estat mai. I de l’estació de l’aeri estant, veus això.
Com ara veuen els turistes. Uns n’hi ha que queden bocabadats, com palplantats. D’altres no paren de fer anar les màquines de retratar, però no sembla que s’hi fixin.
Valga’m Déu, és impressionant!
Un mur partit que s’alça amb immensos esglaons, una escala de Jacob per la que els àngels pugen i baixen del cel.
Mira-t’ho poc a poc, que encara falta una mica per la sortida de l’aeri.
Com haguessis reaccionat, essent gran, a una primera visió d’aquestes muntanyes?

Xiruquero, tanca els ulls..Sí, ja hosé que no pot ser, però prova-ho.  Passa la goma d’esborrar i deixa la pàgina en blanc. En blanc. No hi ha res.

Torna´ls a obrir i mira. I si pot ser, veu.
Mira, i si pot ser, sent.

És Montserrat.

9 comentaris:

Eva ha dit...

Aquest estiu vam estar als Meteors (a Grècia) i vam pensar molt en Montserrat...

Pere de can Peret ha dit...

És un privilegi per a nosaltres el poder gaudir de la seva imatge. A vegades cal fer l’exercici que proposes, de tancar els ulls per valorar-ho com cal!!

Gatsaule ha dit...

I això que aquest vessant no és el més espectacular!!

joan antoni de luna ha dit...

Sisplau, una mica més d'aquesta "pau vostra dintre l'ull nostre"

Xiruquero-kumbaià ha dit...

No és estrany que hi penséssiu, oi Eva?

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Jo també ho crec Pere, però coïncidirem que és un exercici prou difícil!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Gatsaule, la majoria de turistes només el veuràn d'a prop d'aquest cantó, que ja impressiona prou, oi?

Xiruquero-kumbaià ha dit...

“Si el món ja és tant formós, Senyor…”

Quina raó tens, Joan Antoni, amb la curta i maragalliana reconvenció que m’has fet en el teu darrer comentari!
I no saps prou com t’ho agraeixo.

Autocensura inconscient. Vet aquí el que em sembla el perquè.
Autocensura esdevinguda de la solitud del propi discurs i, amb tota seguretat, del refús massa tebi, a la seva dilució.

A qui, que es mogui avui en aquest món que va ser dels excursionistes, li interessa, per exemple, el “Cant Espiritual” del que n’has manllevat uns mots?
Però tens raó. Cal una mica més d’aquesta “pau Vostra dintre l’ull nostre” quan així faci niu l’experiència als ulls i a l’ànima del Xiruquero-Kumbaià.

Però autocensura no volguda que, probablement, ha traït als amics que, com tu, em feu la mercè de sostenir amb la vostra lectura les meves paraules, evitant així que aquella dilució es produeixi ja.

Has començat amb Maragall, i amb ell acabo, amb l’esperança que si més no alguna gent que camina pel país, pugui interrogar-se amb aquell: “Jo no sé què teniu, que us estimi tant, muntanyes!”

Gràcies novament.

maria moncal ha dit...

Bon sistema aquest que cal practicar