diumenge, 28 de setembre del 2014

Passejada i pluja


Quantes coses han passat en el curt i precís moment que jo he disparat la càmera?
Milions de coses que jo no sé. I ara, milions de gotes.
Aquesta, despresa del paraigües.

La càmera però, no la pretenia a ella, si no a la Falconera allà al fons, amb Garraf als seus peus, esvaïda dins la grisor de la pluja.

Cal felicitar la feina dels meteoròlegs, que ja han avisat que aquesta tarda plouria, però s’ha avançat unes hores. Bona feina que no ha reeixit la perfecció d’endevinar que seria a les dotze. I millor, que és ben sabut que allò perfecte és enemic d’allò bo.

Així doncs, com que el matí ha d’aguantar, i ja va bé que estigui ennuvolat, me’n vaig a donar un tomb per les costes de Garraf. A veure aquesta calissa trencada que tant m’agrada, saó de margallons i romanins, a molt pocs metres de la salabror que li besa els peus.

Aquesta calissa trencada, i ara humida i relliscosa, que em dirà la resposta a la pregunta de com es comportaran aquestes vambes de bona “pastilla” i sola amortidora, que avui han de tenir cura dels meus peus.

Pujo trepitjant terra i pedres, sense estalviar gaire els moviments de tota mena i penso si acabaré tanmateix amb calçat d’aquest tipus. I Recordo que a l’altell del passadís de casa hi tinc les botes del pare. Les seves darreres botes, que finalment va desestimar per un calçat semblant al que avui jo porto. Cert, ben cert: res de nou sota el sol.
Sempre m'ha agradat ser al bosc quan plou, que és molt menys freqüent que quan fa sol, vet aquí quina obvietat.  Quan plou, el mateix bosc és un altre bosc. De la mateixa manera que un camí fet de tornada és un camí diferent del mateix d'anada.
Per això la pluja no m'ha empegueït massa, però sí que m'ha recordat que d'una vegada per totes m'haig de comprar un paraigües de pastor, que els normals tapen el que tapen.

Quan soc allà on del camí en surt a la dreta un altre, que puja en direcció a la Morella, plou una mica més, però la llum ha avançat un xic. Torno a cercar la Falconera.
Els romanins fan una olor que enamora. Els frego, tant me fa mullar-me la mà per a sentir la seva olor.

Un trosset més de camí i una pedra em crida insistentment: vine, seu aquí i guaita, que no tens cap pressa.
El paraigües va millor quan s'està assegut, així, una mica encongit, tapa tot.
En efecte, quan plou, no se sent cap ocell. Com jo ara, estan arraulits aneu a saber on.

Potser aquell dia feia molta calor i la noia es va canviar, cometent, això sí, un petit oblit. O va ser un racó deliciós on esplaiar-se amb la companyia, ves a saber. El fet és que allí estan, testimonis muts d'allò que s'esdevingué.
Una petita marrada per un corriolet que després es perd, i a recuperar el camí d'anada, ara, de cara avall, una mica a vista d'ocell, però això sí, ben atent al terra de la baixada.
No recordo com era aquest tros de costa, del final de la platja de Castelldefels, abans de la construcció del port de la Ginesta. Quina conseqüència ha tingut en la modificació dels corrents marins?
Com els ocells en que abans pensava, així estan les embarcacions, arraulides, esperant...

Ostres, bé! ....a veure quan faci una excursió una mica llarga...?







5 comentaris:

Eva ha dit...

A mi també m'agrada el bosc quan plou ;-)
I a qui no?

Gatsaule ha dit...

Et veig molt ben calçat!! I no m'acaba de lligar la imatge...

Xiruquero-kumbaià ha dit...

De totes maneres, Eva, ben poca gent -algú?- et trobes al bosc plovent.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

A veure Gatsaule, a veure...
Trobo que les vambes, a la fotografia han quedat molt blaves. De totes maneres aniré alternant aquest calçat amb les botes relativament "toves" que he fet servir darrerament.

Eva ha dit...

Home, al Marroc no trobar-se ningú, siga on siga, és gairebé impossible... :)
Però tens raó, si caminem per ca nostra no ens trobem molta gent quan plou.