Un company rebia d’obsequi de l’empresa, per Nadal, un pernil. I cada any, en un dissabte de fi d’hivern, el volia compartir amb tota la colla al berenador de Vallvidrera.
A les taules de fora, mentre unes feien el pa amb tomàquet, els altres fèiem torn per anar tallant el pernil i portant les begudes. Era una festa de companyonia molt agradable que va quedar “institucionalitzada” amb el nom de El Pernil d’en Lluís.
Però fa uns quants anys que en Lluís es va jubilar, de manera que es va acabar el pernil.
Vet aquí, però, que enguany una altra companya de la colla va rebre d’obsequi un pernil i va tenir la pensada de repetir la festa per una vegada.
Dissabte va ser el dia, al mateix lloc, i en un matí molt i molt bonic, ens ho vam tornar a passar molt bé.
Ai amics, xiruqueros irreductibles, que veu venir a menjar el pernil amb les vostres botes i fins i tot motxilles, com si d’una caminada es tractés! Naturalment, amb bosses de ma per a portar el pa tallat, els tomàquets i tot el necessari. Heus aquí nois i noies, el món pot anar donant voltes, eppur, som com som.
I potser per això, després de l’atipada –per cert, molt bo el pernil- va continuar la tabola i es va formar un petit parlament en haver esmentat un dels companys les dificultats que està enfrontant el C.E.C., es vulgui o no, vaixell insígnia de l’excursionisme català, així com tantes d’altres entitats.
Va haver-hi moments que semblava que fóssim al parlament anglès, per la vivesa dels debats.
Que si les entitats tenen o no futur, que si caldria no sé què, que el jovent no sé quantos, i un llarg etcètera que no és, ni de lluny, la primera vegada que se’n parla.
És un tema que no pot deixar d’interessar-me i que no deixa d’interessar a la gent que hem tingut les entitats com quelcom de molt nostre i de gran valor per a nosaltres i la promoció de l’excursionisme
M’ho vaig escoltar amb atenció, tot i enfilant-me un moment per a recollir el testimoni gràfic del debat.
Però a penes vaig intervenir. I no perquè no m’interessi, com he dit, si no perquè només interessa als que aviat no hi serem. Si l’excursionisme ha desaparegut de les entitats excursionistes, en benefici de la merda de l’esport, el meu interès és la colla.
Amb la qual fer excursions no “oficials” de l’entitat (i per tant subjectes a tota l’asfixiant normativa imposada pel govern), i com avui, fer la pernilada i la xerrameca.
Les dones tenien altres temes d’animada conversa. El que és cert és que tots ens ho vam passar d’allò més bé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada