diumenge, 2 de novembre del 2014

Vallbardina

Bloc de motxilla del 30 d'octubre de 2014.

És allò de posar l'automàtic a la càmera i no anar prou lleuger. La càmera es dispara i surt el que surt, que normalment sol ser millor que la clàssica fotografia del grup tots juntets.
Som a la Font Freda, a Gelida, a la meitat si fa no fa del torrent de la Vallbardina. Quin nom més interessant...

Quan preparava la sortida em va cridar l'atenció i la recerca que vaig fer em va donar un resultat que en certa manera esperava. Bardina vindria a ser una altra manera de dir bardissa?  Aleshores seria quelcom així com la vall de bardisses o val embardissada.
Vet aquí però, que tant bardissa com bardina, podrien ser, el primer mot un derivat de barda i el segon un diminutiu de barda.
El Diccionari Català-Valencià-Balear ens explica els varis significats i la etimologia de barda, i el que pot lligar més amb aquest espai feréstec fora el de "Brossa amb què es cobreixen les tàpies i es tanquen les entrades dels horts o vinyes closes; cast. barda. Que nuyl hom ne neguna fembra no prengua leyna de neguna barda o bardiça, doc. a. 1342 (BABL, xii, 43)."
I també: "Terreny costerut, pendís (Eiv.); cast. cuesta. «Allà va, mossènyer, | qui més correrà; | vostè per sa barda | i jo p'es lloc pla» (cançó pop. Eiv.). Es camí fa barda, però no importaria treure'l per mar, Villangómez Any 72."

Tanmateix, la morfologia de l'espai validaria per ambdós recursos, tant per l'embardissament com per les ertes parets que tanquen la vall per un cantó.

Aprenc però, a més, un altre significat de barda que em dona la GEC, vet aquí: "Núvol paràsit ajagut al llarg de la carena d'una serralada". 
Això de que un núvol pugui ser paràsit té suc. I pensant-hi em vé a la memòria una imatge que bé es correspondria amb aquesta definició, i que em va cridar força la atenció quan vam ser a Ulldecona, en la que un núvol s'ajeia ,"parasitant"?, la serra del Montsià:



La font Freda, al torrent de la Vallbardina, esdevé en aquest encontorns un lloc pregon i frescal, d'allò més acollidor quan, com en aquestes dates, les temperatures son molt suaus. L'espai és molt ben arranjat, amb un banc de pedra deliciós per a seure al costat mateix del broc de la font. 
Un pontet de fusta damunt el torrent, que faria les delícies de qualsevol pintor, oimés si fos un impressionista, i mes enllà, però igualment propera, una taula de fusta i seients acaben d'arrodonir un racó de veritable delícia.

Nosaltres hi hem arribat a peu des de Gelida, que tot just queda a un parell de quilòmetres, però prenem bona nota, per si calgués un dia, que pel camí s'hi pot passar en cotxe fins ben a prop.
El camí ample segueix amunt, cap a sota les muntanyes de Ca n'Oller, i un altre se'n va cap a la dreta, cap a la masia de Can Farigola, que és el que prenem per anar tombant novament cap a Gelida. 
Can Farigola és un mas que fa goig i que té una bona extensió de vinyes que, avui, ens recorden que malgrat tot som a la tardor. D'allí mateix, segons el mapa surt un corriol que baixa a retrobar la pista de Gelida.


Però no. El corriol està perdut. Donem unes voltes tot cercant-ne el començament, i amb l'ajuda del "gps" que ens constata que anem bé, podem comprovar que al final d'una de les vinyes i a tocar del mas, s'endevina el seu inici que en poquíssim metres esdevé embardissat i impracticable. M'hi embranco uns metres per a comprovar si una mica més endavant s'hi pogués passar, però és inútil. Em torno a mirar el "gps", que em confirma que vaig bé. Doncs no, el corriol s'ha perdut. Tornarem pel mateix camí d'anada.

Tinc per segur, pel seu traçat, que anys enrera aquest camí hauria servit a la gent del mas per a baixar directament a Gelida, fos amb la mula o sense, encara que el carro baixés per l'actual pista que fa una bona llaçada. Modernament però, ja no és útil, i doncs, la manca d'us n'ha propiciat la pèrdua.

El camí ha estat molt agradable en tot moment  i el temps bo, tot i l'enterboliment de les boirines.

1 comentari:

Eva ha dit...

No sabia que hi ha núvols paràsits. Pensava que eren núvols enamorats de les muntanyes...