dijous, 12 de febrer del 2015

Sant Joan de la Muntanya i la (no només) ermita de Sant Salvador de la Balma a Pontons

Bloc de motxilla del 29 de gener de 2015.


A Sant Joan de la Muntanya ja hi havia estat. Tornar a un lloc com aquell sempre és agradable, i mai els llocs, passat un temps, son iguals: encara que el lloc no hagi canviat gaire o gens, el que és segur és que l'observador sí que ha canviat. 
Sant Joan i la roca damunt de la que s'assenta, son un lloc feréstec, encimbellat, i de fa segles sense la protecció que per l'esquena li donava el desaparegut castell vell de Pontons unes desenes de metres més amunt. Parròquia del terme aleshores i avui sufragània de Santa Magdalena, a tocar de la vila, roman airosa i ferma seyorejant la vall de la riera de Pontons i una extensa panoràmica.
Goig de reveure-la. (I que em disculpi, que el lloc, la roca i Sant Joan mateix, es mereixen  molt més del que els hi dedico ara)
Amb l'àbsis irregular, adaptat a la roca que el sustenta, tot lluïnt les arcuacions llombardes, el temple dóna l'esquena al buit, de manera que l'accés només pot ser pel camí que arriba des de Pontons, el que vam recórrer nosaltres o el corriol que puja des del Forn Teuler. Pel que nosaltres vam baixar.
(El Nasi m'ha "caçat" baixant el corriol)
Haig de reconèixer-li al company que m'ho havia dit darrerament en més d'una ocasió, que els Veterans "han canviat", que, amb alguna excepció, les sortides no son com aquelles que van provocar que els Cargolets iniciéssim el nostre camí. Si tot i així no me'l cregués, certament en aquesta sortida m'hauria trobat amb l'excepció.
I no, aquesta no és una excursió de cargolets. A la que em vaig afegir per mor que el recorregut passava, a més de per Sant Joan de la Muntanya, per Sant Salvador de la Balma, on no hi havia estat ni en tenia cap notícia. Per això vaig cercar informació abans d'anar-hi.
Segur que posaria a prova els peus, però tot deia que havia de valdre la pena. Vaig estar temptat de xutar-me un paracetamol abans de començar, però em vaig decidir per fer el cor fort si s'havia d'escaure.

Ni des de Sant Joan de la Muntanya, ni baixant, ni des de baix, ningú que no en sapigués l'existència veuria res de Sant Salvador de la Balma. Sant Salvador té una amplíssima vista sobre la vall i és davant per davant, a la llunyania, de Sant Joan.
Sabent pels plànols on devia ser, no sense aturar-me, finalment la vaig veure.
Així, tot baixant de Sant Joan, hom pot veure aquest cingle del davant sense reparar en res, doncs res crida l'atenció. Llevat que, bo i aturat, perquè el corriol obliga a mirar el terra i no enlloc més, passegés l'esguard amb molta cura: aleshores veuria un puntet rodó en una de les roques de la dreta.

Passat l'antic molí, ara casa de colònies "Penyafort", el camí planeja en direcció contrària del que veníem, i a poca distància s'ha de prendre un corriol d'entrada invisible (cal que me'n recordi de posar el punt de ruta precís en el recorregut), que puja molt sobtadament cap al cingle. Unes marques, quan ja s'ha encertat el corriol, em sembla recordar que de color blau, confirmen que es va bé. El desnivell és força pronunciat i el corriol té mala petja. Però no és molt llarg.

Una paret et diu que ja arribes a l'ermita de Sant Salvador de la Balma.

Ermita?
Sí. Tota la informació que he trobat, que no és molta,  parla d'ermita. En algún lloc, l'anomena capella. Però en arribar tinc una sensació d'aquelles que poques vegades es dona. Però que es dona amb intensitat. 
Com ho diria?...semblaria que un passat dens es desplomés suaument al damunt, com quan baixa la boira i et quedes en "en un altre món"....

Content que els companys no tinguéssin cap pressa per marxar, altrament hagués deixat que marxéssin i hagués tornat a Pontons jo pel meu compte. Però no va caldre. Potser d'una manera o altra ells també hi van notar quelcom d'especial.
Això penso, assegut a la pedra mentre "es fa la poma", amb la vall de la riera de Pontons als peus i Sant Joan de la Muntanya a la llunyania. 

Primer, l'edifici de l'ermita i una mica més enllà un corriolet mena a un forat o cova que es correspon al final de l'avenc del Ral que s'obre dalt del cingle, a la seva vertical. Un bon lloc per a acollir caçadors del paleolític i amb suficient tiratge si es fes foc. Un abric.  Imaginacions meves potser, perquè enlloc he llegit, o no ho he sabut trobar, que s'hagi fet cap prospecció o excavació. Només en un lloc es diu que va ser estatge de l'ermità. Tal vegada.
Ah!, que no me'n oblidi: compte amb el corriolet que va de l'ermita a la cova!, que en un parell de metres de llarg és molt estret i penjat, i mirant la cova el peu ens pot jugar una molt mala passada!
Ermita troglodítica he llegit en altre lloc. Però en aquest cas, a diferència d'altres on la balma fa de sostre del temple, Sant Salvador té coberta construïda, per bé que a la teulada la vegetació faci pensar altra cosa. I ho demostren, a més de la forçada visió des de l'estimball de dalt del cingle estant, quan hom ja se'n va, les evidents marques del xindrí o cindrí de l'interior que es feia servir per a consolidar la volta abans de la col·locació de les pedres de tancament.
No és dins una balma. És construïda adossada al cingle. Només en aquest sentit se'n pot dir troglodítica.

Que va ser una ermita -en algún altre lloc he llegit capella- no n'hi ha cap dubte, que està demostrat documentalment.  Fins i tot ens ho vol recordar el grafiter que -li admeto que amb una certa gràcia- ha fet la potineria a la paret de la roca.
Però res indica que ser una ermita fos la finalitat primigènia de la construcció, d'una construcció ruda, consistent, però alhora bella i feta amb ofici.
En un altre lloc he llegit que els experts consideren que és una ermita romànica malgrat alguna arcada de sustentació apuntada, cosa que, en efecte, no ens ha de fer pensar d'antuvi en el gòtic, doncs és usada abans. 

Però res de la construcció respòn a cap paràmetre del que seria la voluntat de contruir una ermita. En efecte, una sola sala suportada pel perfecte arc de mig punt de la base, una sala de modestes dimensions -això no fora estrany- aproximadament quadrada, que hauria d'haver tingut l'altar damunt d'un terra sobressortint de roca i, sobretot, un accés a l'interior extremadament difícil per als fidels ens fan pensar en altre objectiu que el de construir una ermita.

Els autors d'aquest interessant dubuix proposen l'escala de pedra que s'hi pot veure per accedir a una porta enlairada i invisible per l'únic camí d'arribada. Si d'antuvi s'hagués volgut construir una ermita, per salvar la roca igualment s'hagués pogut fer a la façana oposada, la del camí d'arribada. Perquè en el racó més amagat?
A més, cap senyal al mur on hauria d'haver encaixat l'escala de pedra (el forat de més amunt es correspon als encaixos de la bastida de construcció, com es veu en totes les façanes). O es va pensar des de l'inici en una escala de fusta retirable? 
El dibuix, a més, omet l'existència d'una espitllera damunt de la finestra (era una finestra?), com es pot veure a la fotografia de sota.
No. Aquest edifici no va ser construït per a ermita i goso dir que ni tant sols per a capella. Però indubtablement ho va ser posteriorment. Observant-lo acuradament i tenint present el lloc on és, crec que es tracta d'una construcció militar, una guaita fortificada, posteriorment usada com a ermita o capella.
(Foto del Nasi, que se l'ha jugada una mica per a fer-la)

Se'm fa força estrany que cap referència, cap escrit dels que he pogut llegir fins ara, ni tant sols esmentin la possibilitat, com crec, que som davant d'un remarcable edifici militar de guaita. Aprofitat posteriorment com a ermita.

Retrobant el mateix corriol pel que hem pujat, seguim pujant el curt tram que ens mena dalt del cingle. En efecte, l'única entrada possible a Sant Salvador de la Balma. Prenent la direcció de la font del Soval i Santa Magdalena, per a arribar a Pontons, dalt del cingle veiem l'entrada de l'avenc del Ral que comunica amb la cova. Més enllà, el "roc de la senyera", un monòlit natural separat del cingle, a tall d'agullola, on ja no oneja el minso tros de senyera que sostenia el pal encara ert.
El corriol que ressegueix el cingle cap al Soval és pedregós i capriciós, d'aquells corriols de bosc de mala petja que malgrat tot son tant agradosos de resseguir.
Arribats a la font del Soval es troba el camí asfaltat que retorna a Pontons per Santa Magdalena. 
Asfaltat, vet-ho aquí i amb lleugera pujada a Santa Magdalena. Unes poques passes i me'n adono que torno a tenir peus. Fins ara "no en tenia". Ens adonem que tenim un braç si ens fa mal, o que tenim una dent. Altrament no som conscients de tenir cap membre. 
Bell exemplar Santa Magdalena. Just abans d'arribar-hi m'esperen els companys amb un dissimul que és d'agraïr, mentre pujo lentament, aturant-me de tant en tant i maleïnt l'asfalt i la mare que....
(home, sí que han millorat els veterans, sí... Vista l'excursió d'avui potser m'hi afegiré en altra ocasió).

Aquest és el recorregut, que he "pujat" al Wikiloc.

11 comentaris:

esparver ha dit...

M'acabes de fer descobrir un indret que no coneixia i que, ben segur, aniré a descobrir en breu!!!

Marta ha dit...

Pere, només de llegir-te ja em cruixia l'esquena.
Us felicito! Un indret força desconegut!

Pere de can Peret ha dit...

Una descoberta molt interessant. Tinc moltes ganes de passejar per aquest indret. Salutacions!

Eva ha dit...

Molt interessant.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Esparver, Pere, si hi aneu recordeu-vos del parell de metres perillosos que dic.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Gràcies Marta. Ai, quan no és un all(peus), és una ceba (esquena), què hi farem!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Salutacions, Eva.

JERKOUT ha dit...

De ben segur que era de guaita!!! mentres Sant Joan dominava una banda de la Vall, Sant Salvador ho feia de la Balma la contrària, i així entre totes dugues tenien la vall vigilada i se vigilaven mútuament, perquè com bé il.lustres amb la foto, baixant de Sant Joan se veu, Sant Salvador. Un plaer llegir-te tant engrescat!!

Racons de la nostra terra ha dit...

Fa ja ben bé deu anys vam fer la ruta de les ermites de Pontons, tot i que va estar força bé no va ser prou reeixida perquè ens vam perdre en alguna part del recorregut i ara que veig l'ermita de Sant Salvador me n'adono que no hi vam arribar.
És prou interessant el lloc per tornar-hi a veure si estem de més sort aquest cop.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Gràcies JERKOUT. SÍ, és una guaita i poc corrent, al menys per les guaites conservades fins avui, gairebé totes en torres ben visibles.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Maria, jo potser encara fa més -hauria de mirar-ho- que vaig ser a Sant Joan de la Muntanya. I aleshores ignorava del tot l'existència de Sant Salvador de la Bslma.