dilluns, 8 de juny de 2015

Als cingles de Tavertet

Bloc de motxilla del dijous 
21 de maig del 2015
Ara feia tres setmanes que els Cargolets no sortíem i poc o molt tots plegats ja patíem la síndrome d'abstinència. Un vici aquest de l'excursionisme com qualsevol altre dels que cadascú tinguem, que això dels vicis va per barris, com se sol dir.
No té res d'estrany que aquests períodes d'abstinència s'hagin de donar amb alguna freqüència en els Cargolets, que pel fet de ser tots "de la primera volada" hem de -amb molt de gust- estar pendents de si el nét-neta no pot anar a l'escola i els pares -gràcies a Déu- treballen, o altres circumstàncies, o practiquem, si us plau- per força, això del "metging" com es podria dir en termes a l'ús de l'estupidesa expressiva actual: que si tenim visita, que si una analítica, que si...

Ei ,que fa gaire que no heu estat a Tavertet?  
Ràpida aquiescència. Cap a Tavertet doncs. 
Em dedico el dia abans al meu plaer solitari previ a les sortides, com és remenar els mapes, física i digitalment, per a confegir una passejada de les nostres. Tots hem estat a Tavertet, sempre anant a, o venint de. Que si de Rupit, que si baixant a Sau pel grau, que si voltant des de l'Esquirol...
Però només una vegada em sembla recordar haver passat pels cingles de Tavertet sense anar enlloc més, i si tanmateix recordo bé , o sia que si no és una percepció confusa d'un altre lloc,  faria...uff...

Penso que no me'n refiaré de la memòria si quan hi vagi, en un entorn no recordat en general s'encén la llumeta en veure un racó precís i exclamo "ep, aquí jo ja hi he estat!". 
No, no me'n refiaré, perquè a diferència d'altres èpoques, hores d'ara tenim emmagatzemades tantes visions, tantes sensacions, que és ben fàcil confondre's, a diferència del que em passava de jove i amb menys grau a la maduresa -i no penso pas ser original en això- quan arribat a un lloc determinat al que no havia estat mai prèviament, "sabia" que ja hi havia estat.
Recordo una primera vegada, jo era molt jovenet, -el lloc no que no el recordo- que anant per un corriol que en el meu fur intern em jurava que coneixia, en arribar a una font i veure el lloc vaig sentir una forta impressió i vaig dir a un dels grans "jo aquí ja hi he estat". Aquí no pot ser, no hi havíem vingut mai, estàs confós. 
Però no, jo allí ja hi havia estat. Altres vegades, més espaiades en el temps, m'ha tornat a passar. Un dia, fent tabola amb una colla amb la que vam coincidir, un noi em va explicar una experiència viscuda molt i molt semblant a la meva. 
Sé que en aquesta qüestió hi ha teories que amb conceptes anomenats de "memòria genètica" o "memòria cultural", pretenen explicar el fenomen. Ni entro ni surto.

Ah sí, Tavertet.  Just a l'entrada uns homes treballen sembla que arranjant el terra. A l'altre cantó del poble, un parell d'homes més fan també feina de paleta enfilats en una bastida. Ningú més. No veurem ningú més, ni en arribar ni en marxar. En marxar acabada l'excursió, per força: el parell o tres de restaurants son tancats.
Com totes les cases que veiem. El poble està desert. Totes les cases seguint la moda de la pedra nua que un dia es va establir com a model dels pobles "de muntanya". No puc veure, per allà on passem, cap resta de l'arrebossat que cobria tantes parets, ni del blauet amb que s'havien pintat  portals i finestres, sembla que per raons sanitàries de l'època. És dijous sí, i dona la impressió que al poble no hi visqui ningú els dies feiners, tot i que probablement els que hi visquin treballin fora.


Passem de llarg l'inici del corriol que baixa cap a Sau -ara ben indicat per un pal- i anem de dret per camí ample i còmode, fins que girem a l'esquerra cap al caire mateix del cingle, que anem seguint tot baixant lleugerament. I aturant-nos cada dos per tres obligats per la bellesa que s'ofereix als nostres ulls.
Aquest camí del cingle ens portarà fins al mas del castell. No hi pugem pas al castell, que només queden quatre pedres i, a més i principalment, perquè ens fa mandra. De manera que seguim endavant i comencem, com previst, a voltar els peus del turó del castell per a encarar-nos novament a Tavertet.

Poc abans de la casa ens havíem aturat a fer la poma en un racó ombrívol on un parell o tres de bancs malmesos s'oferien. I la bona voluntat s'ha d'acceptar i agrair. En companyia, a l'altre costat d'un filat tancat per vailet, d'una bona colla de vaques brunes ben maques, que ni ens van fer cap cas ni s'hi van posar bé per a les fotos que les hi vam fer els urbanites.

Les vam recordar una estona després, envoltant el turó del castell, doncs una zona argilosa hi manté un bon bassal que elles saben aprofitar com cal, tot deixant els costats amb una barreja de fang i allò que els budells expulsen, que ens va deixar les botes ben galdoses.
Tancat el cercle del turó davant la casa, agafem el camí de tornada ara més proper a l'altre cantó, el dels cingles de Balà i  de les Baumes.

Fins retrobar el roquissar del Morro Blanc que ens diu que ja entrem al poble.


El dinar a l'Hostal Collsacabra, a l'Esquirol. 
Ep, uns dels millors peus de porc a la brasa que mai hagi menjat!
Però, maleït sia el dimoni!, com es pot fer bon menjar i no preocupar-se prou del cafè?!

Ai Senyor, en aquesta vida no es pot tenir tot...


12 comentaris:

Ramon ha dit...

Fa poc que vaig estar a Tavertet, un d'aquells indrets que sempre ve de gust. Casualment la caminada que vaig fer va ser semblant a la que veu fer vosaltres; una mica més curta. La impressió que em va fer el poble, també en dia feiner, va ser la que tu descrius. On no hi estat mai és a l'hostal que esmentes. En prenc bona nota: de menjar peus de porc a la brasa...i de prendre el cafè en un altre lloc!.

esparver ha dit...

Ai, els drames del cafè...

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Ramon, he estat una miqueta injust amb l'hostal em sembla. Certament el cafè no estava a l'alçada, però hauria d'haver comentat també que la terrassa exterior, orientada com està, té una bona ombra, que és on vam fer el cafè i el cigarret. I això també ho hauria d'haver valorat. Ai, que em sembla que em torno més rondinaire del compte!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Sí, Esparver, però és que el cafè... Fins i tot la cançó s'equivoca, que l'important c'est pas rose, mais le café!
https://www.youtube.com/watch?v=KamOG_hQPEI

Eva ha dit...

Peus de porc a la brasa? Això és molt haram! :D

Fotos molt boniques, com sempre.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Hola Eva, gràcies. Necessito que m'ho tradueixis, "sispla", que el gúguel no em sap dir (o jo no li sé preguntar)que vol dir "haram". Sigui el que sigui, te'ls recomano per quan tornis per aquí.

Eva ha dit...

Un dia o altre els tastaré :D

Haram: http://ca.wikipedia.org/wiki/Haram

Gatsaule ha dit...

Espavilats com sou, suposo que un o altre cargol es devia fixar en la meravella que és la disposició geològica de les capes de roca dels cingles de Tavertet, alternant vermelles i grises. Aquestes, per cert, idèntiques a les pedres amb que van construir la catedral de Girona!!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Gràcies Eva! caram, mai m'hagués imaginat que la Viquipèdia tingués aquesta entrada.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Gràcies Eva! caram, mai m'hagués imaginat que la Viquipèdia tingués aquesta entrada.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Gatsaule, un o altre cargol potser sí, però tal i com diuen a les escoles, jo "necessito millorar": tot i que m'havia llegit la ressenya de la guia de l'Alpina, a l'hora de veure no vaig saber interpretar més enllà de l'aspecte paisatgístic.
Ara he cercat lo de la pedra de Girona i he trobat un pdf de la Udg que en parla.
Gràcies al teu comentari, que perllonga l'excursió.

maria moncal ha dit...

Bona caminada i un recorregut prou interessant que no conec i m'apunto.
Salutacions