dimarts, 23 de juny de 2015

A Santa Magdalena de Rupit

Guaita aquests porxos humils de Santa Magdalena, de teulats relligant el tres contraforts. I amb sengles bancades amables a recer del sol fort o de la pluja, on el mots, potser les rialles, les mil històries contades o mai dites, han estat.
Repenjats a la senzilla i ferma construcció.
La dels porxos. I la del temple alhora, que un foradet permet entrellucar, amb bancs ben arrenglerats entre les parets nues.

Aquests porxos, que poc, ai las, s’hagueren fet pregar per hostatjar-nos en un vivac !
En un vivac que mai va ser però que puc “veure”. Unes passes i el poble al davant, amb quatre llums escadusseres a tall de cuques de llum. Unes passes endarrera i l’Agullola, cingle enllà, retallant amb la seva foscor el mar d’estrelles. Al costat, els arbres i la vegetació baixa donant formes inconcretes a la foscor propera. I el pla herbós, amable, silent de l’altre costat.

Mai va ser. I ja no serà. Però amb els ulls closos goso “veure” el que no va ser assegut al porxo. I no sé perquè hauria de triar entre aquella nit imaginada i l’explosió vital de llum d’aquest matí de juny que m’afanyo a compartir, com una herba més, com un pit-roig més d’aquesta contrada.
Perquè triar si tot ens ha estat dat generosament, sigui en realitat tangible sigui amb vivència creada, si finalment tot forma part de la personal experiència de les coses?