dilluns, 18 d’abril de 2016

Per Collbató

Bloc de Motxilla del 14 nd'abril de 2016

Dir que hem passejat pels peus de Montserrat és dir ben poca cosa. És ser poc precís. Se m’acut en veure la muntanya a una certa distància que el gran Arquitecte prou es va esmerçar en donar-li un basament d’allò més sòlid, que assegurés per sempre l’estabilitat del que seria i és, una de les grans meravelles que ens ha estat donat de contemplar i gaudir.

Dic jo col·loquialment que “Montserrat no te l’acabes”. Ho tinc per ben cert, després d’haver-hi trescat molt i fer sempre, cada vegada, descobertes personals tant en l’ordre físic com espiritual.
Cap mèrit: Montserrat és Montserrat. Dient el mot, dient el nom, queda tot dit.

Hem anat a una part petita dels peus de Montserrat, al cantó de Collbató, en una excursió que hem volgut començar pel propi poble, un poble que no s’entendria sense l’empara de la muntanya i de l’abadia que acull segles ha.

Deixant el cotxe a la part nova del poble que toca al poble vell, hem accedit a aquest darrer pel Portal d'en Bros, que prou dona la impressió encara d’entrar a la vila closa.
Val a dir que el web de Collbató s’explica abastament, i a més, en determinats llocs d’interès hi ha a plaques explicatives. Així hem pogut veure de fora cases rellevants, esments a personatges -–com ara la casa natal del músic Amadeu Vives-  l’església de Sant Corneli i l’espai del seu antic cementiri annex, convertit avui en un racó deliciós que convida al repòs i la meditació.

El pas arranjat per les darreres cases aturonades que miren la muntanya és una delícia, explicada, a més, per un pannell informatiu. Collbató fa goig, net i polit, les cases ben arreglades, els carrers amables.
En sortir del nucli vell hem pres el camí del Bruc fent un tomb pels camps abandonats, la majoria, dels cultius de cereal i arbres de secà, ametllers i oliveres, que no per això renuncien a seguir oferint, mal que bé, la seva resposta vital a la primavera. I passant, tant se val, pels minsos trossos de bosc on els pins ofereixen una ombra amiga en les dates més estiuenques.

Lleugera però constant declinació ens torna en direcció al poble, passant, com no podia ser altrament, per l’alzina grossa, el redol de pedra de protecció de la qual ens resulta el més adequat seient per a fer la poma.
En tot moment el camí ha estat molt còmode, apte d’allò més per les exigències físiques dels Cargolets. I còmode també el tros de camí que resta fins al poble.

Ah sí, el dinar! No me’l deixaré pas. Agafar el cotxe i anar fins a la Vinya Nova, a fruir d’un menú a l’exterior.
I sorpresos de veure que, essent dijous, hi hagués tanta concurrència. I és que el lloc, s’ho val. I el dinar també.

4 comentaris:

maria moncal ha dit...

Quina delícia fer un tomb per aquest indret, els camps curulls de roselles.. per després seure a l'ombra de l'alzina als peus de Montserrat

Xiruquero-kumbaià ha dit...

La veritat, Maria, és que ens ho vam passar força bé.

Ramon ha dit...

Realment, Collbató fa goig. Sempre i en aquesta època de l'any, encara més.
La teva descripció transmet admiració i entusiasme per tot el que veu veure i viure. Felicitats!.

Gatsaule ha dit...

Tens tota la raó, Montserrat és un univers en una muntanya, sempre hi trobo nous racons i mai em canso d'anar-hi. Celebro que gaudissiu de la passejada i del dinar!! Jo també sempre hi he dinat molt de gust!!