diumenge, 10 d’abril de 2016

"Hanami" en el "Sakura" d'un camp Masquefí



Tinc per plausible que si els japonesos féssin un "Sant Jordi", la festa podria ser tanmateix reeixida, però em temo que mancada de l'esperit de la cultura originària.
De la mateixa manera, fer nosaltres un hanami pot ser una trobada, una festa ben bonica, però ni de lluny pot tenir l'esperit que li dona la cultura japonesa.


Tot amb tot, la bellesa efímera de la flor del cirerer prou som capaços de copsar-la uns i altres, tant els d'arrels culturals cristianes com els d'arrels culturals budistes, per bé que l'esperit s'enlairi en dimensions diferenciades.
Potser en els nostres verals l'equivalent podria ser més aviat la florida dels ametllers, més matinera que la dels cirerers, i de fet, prou és aquella la que més ens crida l'atenció. O si més no, la primera en fer-ho.

Ni de lluny tinc coneixement de la cultura japonesa i si el sakura és, com diuen, el punt àlgid de la florida dels cirerers, la festa on s'apleguen famílies senceres a contemplar-la, menjar i conversar, és dita hanami. 

Per descomptat que no cal altra cosa que la voluntat per a què un grup de poetes -poetesses majoritàriament- i acompanyants, es trobin i llegeixin les llurs creacions, però la "importació" del hanami permet que l'ocasió, el lloc i l'acte, esdevinguin més plaents i reeixits.
La meva dona llegint un poema seu
 
Així ha estat avui en un camp de cirerers florits de Masquefa, amb un cel primaveral de blau intens, transitat per núvols trencats, a voltes gruixuts, que semblava que no sabéssin ben bé on anar. Ara el ventijol el era de mestral, ara diria que de migdia, però sense semblar que prenguéssin  un orígen ben definit ni que sabéssin on anàven. A la llunyania uns d'ells feien de barret a Sant Jeroni com protegint els cims de Montserrat d'una improbable insolació.

Només el zum-zum d'alguna abella, afanyada en xuclar les flors, em distreia puntualment l'atenció als mots que desgranàven els poetes. Bé, potser també aquella mata de ravanissa i algunes lleteroles de la vora del camp també em distreien, que de fet la bellesa de la poesia pot ser dita i gaudida, i la de la natura observada i gaudida, abans, si s'escau, de mirar de dir-la poèticament.

Unes galetes i pastes a disposició de la concurrència. I un modest recull editat de les obres dels recitadors a mòdic preu. 
Sota un sol amable, cul a la cadira de càmping i els peus a la terra tova de la darrera llaurada.

 


 

3 comentaris:

Pere de can Peret ha dit...

Una trobada ben curiosa! Cal dir que a mi, crec que em seria difícil de seguir un recital de poemes en mig de la natura desbordant, ja que em distrauria força! Salutacions!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Segur Pere que hi perdries per un costat, però hi guanyaries per l'altre! Salutacions igualment.

maria moncal ha dit...

Que bonic deu haver estat escoltar poesies sota els cirerers florits