dimarts, 10 de maig de 2016

A l'inrevés

El diumenge es lleva tapat i plujós. De la terrasseta de l’habitació de l’hotel estant, veiem les boires que juguen a tapar i destapar el cim de la Roca Maura, que s’alça damunt l’Estartit amb una verticalitat gegantina.
És d’hora i l’hotel és silenciós. M’entretinc resseguint amb l’esguard la línia imaginària de la excursió que recordo vam fer anys ha, dels peus del Montgrí, que just m’amaga la paret de la terrassa, a l’Escala.
Ahir vam fer dues passejades, força boniques totes dues. El matí vam anar a fins a la Punta de la Barra, allí on la terra més s'apropa a les Medes.

I al captard, hora adient per a sentir i observar- si es pot- els ocells, ens vam acostar a la Gola del Ter Vell, així dita per correspondre a la antiga desembocadura del Ter abans que el tram final d'aquest fos desviat un tros més avall. Ara és una espai protegit, com els coneguts Aiguamolls de l'Empordà, i compta amb una caseta d'observació de les aus.
 De la caseta d'observació estant. Al fons, les Medes


II també al fons, el Montgrí, emprovant-se un barret de boires.
Avui diumenge no toca cap passejada que no sigui en cotxe. On anirem? No ho sé. Més ben dit, sí que ho sé: anirem a veure, a "descobrir" país, sense rumb preestablert.
Anem cap a Torruella i passat el Ter, veiem l'indicador de Gualta. No hi hem estat mai. Doncs anem-hi.
Un d'aquests deliciosos petits pobles ampordanesos. Just a les onze hi ha missa, les campanes ho anuncien a tres quarts quan deixem el cotxe a l'aparcament de l'entrada. Això ens permet de veure l'església i també ens arribem a veure, des de fora, el Molí de Gualta.
Tant de bo no es perdés mai aquest costum de la gent dels pobles de saludar, de donar el bon dia, ni que siguis foraster!

Tornem al cotxe i en sortir trobem uns altres indicadors. Triem  d'anar cap a Llabià. Carretereta estreta, de fet, per a ser precisos, hauríem de dir que en el seu moment van asfaltar el camí. Una delícia entre camps oberts i humits pel plugim que, fa ben poc, ja s'ha cansat de caure, que es pot recorrer tranquil·lament, amb només una punteta de gas perquè la segona no es cali. Ningú ve pel darrera, podem passejar ben a gust, finestres a mig baixar per a sentir les mitges olors que la humitat embolcalla.
Però no entrem a Llabià. Just en una corba hi ha un camí de terra en direcció contrària entre arbres. Juro que el camí convida a entrar-hi.
Faig els primers metres observant el terra: humit, com no podria ser altrament, però sense fang que pogués posar impediments al cotxe.
Quin encert! El camí és una delícia. Anem avançant lentament, gairebé com si anéssim a peu amb lleugeresa; a l'esquerra arbrat, a la dreta els camps ufanosos d'una mena de vall plana. Poc m'haig d'esforçar en el conduïr i podem gaudir del paisatge. 
"On som?". No ho sé, responc, però a un lloc o altre anirem a sortir, i si no anem bé, mitja volta, que no anem pas a peu...

Al cap d'una estoneta sortim a trobar una carretera petita, com la que ens ha portat a Llabià. A l'esquerra, tirem a l'esquerra que és el cantó de mar, i ja veurem on anem.
Poc després un cruïlla: som a tocar de Palau-Sator, que queda a la dreta i cap a l'esquerra l'indicador diu "Gualta". Òndia que bé, tancarem el cercle.   

A casa em miro els mapes, per saber per on hem passat. I descobreixo, a més, el que ens hem deixat. Així que aquella vall no era si no l'antic estany d'Ullastret? Doncs, sí. I prou que van saber triar el lloc els primers ibers que van afincar-se a Ullastret!

Primera fase de tota excursió, informar-se i estudiar els mapes del lloc triat. Segona fase, fer-la i fruïr-la. Tercera fase, repassar les notes i reviure-la. Vet aquí el procediment de sempre.

Avui però, ha estat just a l'inrevés. I de ben segur que no serà la darrera vegada.  

4 comentaris:

Ramon ha dit...

Magnífica descripció. M'he trobat algunes vegades voltant com ho heu fet vosaltres aquest cop. Gairebé sempre sorpreses agradables en les descobertes, sobre tot transitant per paratges tan encisadors com els de l'Empordà.

Gatsaule ha dit...

Molt bonica la Gola del Ter Vell, afortunadament protegida!! Per perdre's així, l'Empordà és un bon lloc, planer i sense gaires obstacles...

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Doncs, Ramon, per a mi ha estat una novetat, doncs sempre he tingut el costum de preparar les sortides, per be que deixant marge a qualsevol canvi que vingués de gust.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Gatsaule, aquesta excursió m'hagués agradat poder fer-la a peu, que he vist que son uns dotze quilòmetres, encara que hi hagi carretera. Per cert, vaig veure les tanques de la zona protegida en no gaire bon estat, fins i tot a la passera per anar a l'observatori hi ha un lloc que falta un tauló i és perillós. Potser s'esperen a arreglar-ho just abans de l'estiu.