dissabte, 23 de juliol del 2016

Calers per endavant

La subespècie dels morosos té una tipologia força variada.

I no em referiré al morós puntual, excepcional. Aquella persona que ha esdevingut morosa puntualment, per circumstàncies que li han estat adverses i que li dona mal viure. Aquesta persona gairebé s’ho treurà de la boca, per poc que pugui, per a pagar, per a fer front a la seva obligació. No és per a mi doncs, algú classificable com a morós, més enllà dels criteris estrictament comptables.

Els morosos propiament dits, proliferen, progressen,  en caldos de cultiu orfes de conviccions ètiques. O sia, en societats de baixa qualitat.
El seu fer no és puntual, ans al contrari, per a ells és una opció a l’abast sempre utilitzable per poc que l’altre contractant es descuidi ni que sigui un xic. A més del guany n’obtindrà l’autosatisfacció de comprovar com n’és de llest, d’hàbil. I el més trist, bona part d’aquesta societat li'n riurà les gràcies.
I si la part perjudicada li retreu la seva manca de paraula, tindrà sortides fins i tot ocurrents per a venir a dir “fes-te fotre”.

Com han fet els de la Cup a l’hora d’incomplir el pacte de legislatura amb Junts pel Sí, que s’han despatxat amb un sarcàstic “avui no es trenca cap acord polític, l’acord polític, muta”.
 
Un home sense paraula és un ninot.
I ja que ells volen feminitzar-ho tot barroerament, una dona sense paraula és una ninota.

I vet aquí que ara es planteja l’escenari, al setembre,  de la moció de confiança al govern instada pel President, que comporta –només faltaria- l’aprovació dels pressupostos que van ser objecte d’incompliment.
I aquests incomplidors, aquesta gent sense paraula, surten ara dient que la moció de confiança no vol dir, paraules seves, “un xec en blanc als pressupostos”.

Un morós pot violentar la bona fe contractual una vegada. Però no dues.

De manera que espero que Junts pel Sí hagi après la lliçó i faci el que pertoca: primer l’aprovació dels pressupostos i després la moció de confiança. Si es vol, una sessió darrera l’altra, però en aquest ordre. I si no, President, convoqui eleccions, que  la independència, com vostè mateix ha dit, es farà be o no es farà.
I tinguem ben clar que les presses sempre han estat males companyes de viatge.

Hi ha una dita, em sembla que àrab, que diu: “Si algú t’enreda una vegada, la culpa és seva. Si t’enreda dues vegades, la culpa és teva.”

No siguem tant tontos. Amb els morosos de la Cup, calers per endavant.

 

3 comentaris:

Helena Bonals ha dit...

Són uns impresentables. I no penso posar-ho en femení, es muta sol.

M. Antònia ha dit...

Sols saben protestar, mai construir. Van tirant pel seu camí, perquè creuen que tenen sempre raó, són únics. És la malaltia que avui ens envolta: jo, jo, jo---

Joan Antoni ha dit...

Redactar uns pressupostos és avui en dia, decidir on claves les tisores. És una important responsabilitat que potser alguns no estan disposats a assumir-la per motius de clientela política. La valentia es demostra en moments difícils, sense excuses pel "procés". Sense nou pressupost no es poden fer noves polítiques.