dissabte, 3 de setembre de 2016

El tomb d'avui de les escombraries

El fet de baixar les escombraries "reciclables" i fer després un petit tomb és un costum que tinc. Avui un tomb més petit, només per a mirar si un minso ventijol misericordiós m'espolsa l'encaparrament de la calor de casa. Aquests volts no solen donar pas números en el sorteig de coses que valgui la pena de recordar o, si més no, d'haver-hi fet atenció.

Però quan hom ha estat, com és el meu cas, un badoc contumaç -digueu-li "observador", que queda més fi- tot i no haver comprat números sempre s'emporta a casa alguna terminació del sorteig.

A mi sempre m'ha agradat d'alçar la mirada, de veure allò que tenim força més amunt que la línia horitzontal del nostre esguard, que es perd a la llunyania mantenint tossudament la línia paral·lela al terra i afrontant-nos cada vegada a l'admiració d'aquells que van arribar a entendre i desenvolupar damunt un paper -o pergamí-, les lleis de la perspectiva.
Tal vegada per això em va plaure especialment de llegir, ja fa molts anys, a la columna que Josep Maria Espinàs feia a l'Avui, (sí, aquella columna per la qual molts començaven a llegir el diari), que si ens mostressin la ciutat de dos o tres pisos per amunt molt bona part no la coneixeríem. I és que sempre plau allò que se'ns diu que coincideix amb el nostre pensar.

Així, avui, després de llençar les escombraries, tot jugant als colors dels contenidors, tombo la cantonada i baixant veig un edifici antic, com la gran majoria del barri, amb tots els balcons buits, cap test de flors de marbre penjant, cap andròmina, cap petita peça de roba. Les persianes baixades totes fins baix. Me'l miro atentament fins que me'n adono que dos vianants més alcen el cap tot alentint el seu pas, miren amunt i després em miren a mí amb un rictus d'interrogació. Com si ho sentís: què mira aquest?
Doncs miro que aquest edifici té tots els números de convertir-se més aviat que tard, en un nou edifici d'apartaments turístics.
D'altres que ja estan en funcionament tenien aquest aspecte, igual, poc abans de començar les obres d'adaptació al nou ús.

Segueixo fent el tomb, molt poc a poc per mirar de no generar-me més calor  tot i anar per l'ombra, és clar, i enfilo la pujada d'un dels carrers que van a sortir al carrer de casa. Amb poques excepcions, les aceres dels carrers del barri son estretes. En girar la cantonada cap al carrer de casa m'aturo en sec per a cedir el pas a un home que em ve per la dreta; ell també s'atura, em somriu i em diu adelante caballero, amb un castellà sense accent.
Moltes gràcies...molt amable...I passo.

Els pocs vianants ens acumulem tots a l'acera del cantó de l'ombra, per això aquella bastida dels que arrangen façanes ens fa nosa. Una senyora gran amb el carret d'anar a mercat que ve en direcció contrària està a mig passar sota la bastida. M'espero abans d'entrar i en arribar a la meva alçada em diu moltes gràcies. No es mereixen, senyora.

Certament, no és poca cosa trobar-se dues persones ben educades en vint minuts. Tot un obsequi, a més, sí, del ventijol.