dissabte, 17 de setembre de 2016

No hi ha la placa de l'Adolfo


En diuen "El Mirador del Poble Sec". És un parc urbà que fa uns quants anys es va fer per a dignificar tot un espai als peus de la muntanya, que havia quedat abandonat i malmès després de la desaparició d'unes indústries de primeries del XX, foneries principalment, i posteriorment tot un barri de barraques de les que van omplir tot Montjuïc.
Ara que la vegetació ja ha crescut és un lloc molt agradable, amb trossos ombrívols, que convida al passeig i que en la part que s'enlaira una mica més ofereix una bona vista i alhora propera, del port.

Anar fins a Miramar, com anar fins al port, és per a mí l'equivalent  del que feien els vells del meu poble per a estirar les cames, que anaven fins al bosc del Roca -quan era al cantó muntanya- o fins al riu. Ara jo vaig al cantó muntanya, Montjuïc, o al cantó de mar.
Anar al port és tot urbà, mentre que arribar-se a Miramar per aquest cantó encara permet de passar per un tros més agraït, per bé que la vegetació sigui "domesticada". Però els verds son els verds i si no es veuen gaire ben aviat s'enyoren.

A la part del capdamunt se surt a un camí força antic, de quan en aquest sector hi van haver les bateries artilleres de Bonavista.  Just en aquest punt s'obre la vista al mar, avui amb les llums obliqües que ens parlen de tardor.
És el lloc òptim per al primer descans, si fos el cas que els peus us fessin mal, per exemple. Si fos el cas, us podríeu auto enganyar pensant que us atureu per a veure el bell paisatge, el port de vaixells de línia regular i el dels creuers i, sobretot, el mar. La mar.

Un trosset de camí més amunt, quan hom ja s'ha creuat amb un parell de turistes despistats (no problem, tireu amunt per aquí que hi anireu a sortir), ve la "meva" bella ombra, ombú, (phytolacca dioica), una més de les que van plantar aviat farà noranta anys quan van fer l'hotel de Miramar, el primer, en ocasió de l'Exposició Internacional del 29. Aquesta però va néixer al costat del camí, en pendent, que sembla donar-li un equilibri precari. Però no, ferma com és encara es complau d'ensenyar-vos les arrels de més avall com aquell qui fa gala de bons muscles.
Aquest raconet, quan respira una mica la marinada és deliciós. Al davant hi ha havia fins no fa gaire un estol de figueres de moro molt ufanes, tant ufanes com maltractades en les pales més properes al camí, on sempre hi havia qui les ratllava per a posar allò de les inicials i altres galindaines bretoleres.
Un altre lloc, aquest, per a reposar si no ho haguéssiu fet abans, en el supòsit, és clar, que us fessin mal els peus, per exemple.

Un tomb tancat cap a la dreta ens porta a les escales per a accedir a l'espai de Miramar, davant l'hotel, ara el nou, edifici que m'estaré de qualificar, perquè fins i tot a les bajanades megalòmanes hom s'hi va acostumant i, passats els anys, acaben formant part del propi -per nostre- paisatge.

Hi ha un nombre prou moderat de persones fruint de l'espai. M'adreço a aquella entrada, ara petit aparcament de costat del xiringuito de luxe, per a seguir el meu costum d'anys ha d'anar a veure el record d'aquell noi tant jove. I quedo sorprès, desagradablement sorprès: la plaqueta que el recordava ja no hi és.
Resta el requadre on era inserida, amb el guix blanc. Però la placa ja no hi és.

No és que l'hagin trencada, no. És que l'han llevada del seu lloc. Quí?, per què? Quina nosa feia a ningú el record de l'Adolfo?
No sé qui va ser l'Adolfo ni quina trista maltempsada va patir. Ni tant sols per què els seus amics van triar aquell lloc per a recordar-lo.  Però des que fa molts anys la vaig veure per primera vegada, em va frapar, em va entristir. I gairebé sempre que faig el tomb per Miramar m'acosto a veure el seu record.
Han llevat la placa, però no el seu record.

Afortunadament, en tornar a casa, cerco la fotografia que un dia vaig fer i sí, tanmateix la trobo.

El primer banc de fusta em serveix per a reposar per segona vegada. Encenc el cigarret i em nego a preguntar-me sense resposta perquè es fan determinades coses. El cel és blau i unes boires de cotó s'hi passegen. Per segles al cel i al Cel, l'hi hem donat el mateix nom.

Unes turistes descobreixen que sí, que son a l'entrada dels jardins de cactus Costa i Llobera i renuncien al primer impuls de preguntar-m'ho.

Tornaré cap a casa per dalt per a tancar el circuit. Per d'altres vegades sé que hauré caminat dos quilòmetres i mig.




4 comentaris:

Júlia ha dit...

Recordo la placa, sort que en tens constància fotogràfica, no entenc per quin motiu la deuen haver tret ni qui ho ha fet.

Júlia ha dit...

pero no crec que hagi estat els amics d'Adolfo...

joan antoni de luna ha dit...

Un jove de vint-i-un anys... alguna mort tràgica... oblidar és morir dues vegades... forçar l'oblit, un assassinat?

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Ja veieu, Júlia, joan antoni, ja veieu...