diumenge, 9 d’octubre de 2016

Temps era temps...


Temps era temps en què es podia anar a la estació a veure passar el tren. Per a veure com apuntava una lleugera grisor del fum pel cantó de Can Canaris, quan venia de Barcelona, sempre abans del primer xiulet que ja avisava de la seva vinguda i que precedia el de l’entrada a l’estació. Després van venir les màquines elèctriques i el senyal de la minsa grisor al cel ja no la teníem.

(Recordo bé el dia que un amic del carrer ens va venir a dir als altres, que jugàvem a pilota, que havia vist un tren sense fum. Vam anar  corrents al pont, un pont damunt la via que aleshores era descobert, un tros abans d’entrar a l’estació. I vinga esperar. Fins que del cantó de Martorell va aparèixer un tren, sense fum!)

Més d’un avi i de dos, una estona o altra s’arribaven a l’estació a veure passar alguns trens. Simplement entraven a l’estació, anaven a un banc de l’andana i s’asseien. Era un entreteniment.

Avui no ho podrien fer. No es pot anar a l’andana sense prèviament haver validat un bitllet. No es pot passar per enlloc més. No es pot “anar a veure els trens”.

Temps era temps....”un dia anirem al Prat a veure els avions...” El dia va arribar. Només recordo que vam pujar moltes escales i vam accedir a una terrassa molt gran. Repenjats a la barana no tenia prou ulls per anar seguint tots els detalls, el moviment dels avions per la pista, la càrrega o descàrrega dels equipatges. Eren avions molt més grans i més moderns  que aquells de la fotografia del papa i uns companys vestits de soldat, al costat d’un avió, sota de l’hèlice.

Em va explicar què eren els flaps quan un avió feia les proves preceptives que em van cridar la atenció.

Avui no ho podríem fer. No es pot accedir a la zona si no s’ha d’agafar cap vol. No es pot “anar a veure els avions”.

Temps era temps...n’hi havia prou d’acostar-se un tros més enllà de Colom, cap al moll de la fusta, o més enllà, cap als “tinglados”, per a veure com atracaven els vaixells, com aquelles altíssimes corrioles alçaven els “fardos” de la bodega, giraven i els dipositaven al moll. O n’hi havia prou d’acostar-se al moll de la “Transmediterranea” per a veure sortir, a la tarda, el vaixell de Mallorca.

Avui no ho podríem fer. Avui podem accedir a l’estació marítima de Acciona (l’actual Transmediterrània), o a l’estació marítima de Baleària, però no es pot passar al moll. No es pot anar a veure els vaixells, els "barcos" com dèiem aleshores.

Tot això em venia al cap avui, tot tornant amb el cotxe del meu intent frustrat d’anar a veure la Farola sis anys després de la darrera vegada.  Ja no és possible de passar si no es té la targeta d’accés a la zona portuària. El vigilant de la cabina d’entrada m’ho fa saber amablement, si no tinc la targeta d’accés, impossible. La Farola del Llobregat, el far del Llobregat,  és allà a dins.

Avui no hi podem anar. No es pot anar a veure La Farola.

6 comentaris:

Júlia ha dit...

Ni tan sols pots anar a passar l'estona a algunes esglesies, sense passar per taquilla o per guixeta...

Ramon ha dit...

Barreres i peatges, un signe d'aquests temps que, malauradament,van a més.

Marta ha dit...

Temps era temps que anavem al Tibidabo només a passejar-hi sense pujar a les atraccions. Ara el circuït està limitat.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Així son les coses avui, amics, així son les coses...

Eva ha dit...

Els fars són una de les meues passions, i he fotografiat gairebé tots els de la península Ibèrica (i molts més arreu del món) tan de prop com he pogut. Però a la gran majoria no s'hi pot accedir.

Al meu poble pots anar a veure passar els trens. A veure'ls passar... perquè aturar, no aturen.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Tens raó Eva, a la majoria de fars no s'hi pot accedir. Altra cosa és que ni tant sols t'hi puguis acostar!
He, he...per això pots anar a veure passar els trens al teu poble! Poca broma,en este cas valdria més que s'aturessin, encara que no podessis anar-los a veure.