Temps era temps en què es podia
anar a la estació a veure passar el tren. Per a veure com apuntava una lleugera
grisor del fum pel cantó de Can Canaris, quan venia de Barcelona, sempre abans
del primer xiulet que ja avisava de la seva vinguda i que precedia el de l’entrada
a l’estació. Després van venir les màquines elèctriques i el senyal de la minsa
grisor al cel ja no la teníem.
(Recordo bé el dia que un amic
del carrer ens va venir a dir als altres, que jugàvem a pilota, que havia vist
un tren sense fum. Vam anar corrents al
pont, un pont damunt la via que aleshores era descobert, un tros abans d’entrar
a l’estació. I vinga esperar. Fins que del cantó de Martorell va aparèixer un
tren, sense fum!)
Més d’un avi i de dos, una estona
o altra s’arribaven a l’estació a veure passar alguns trens. Simplement entraven
a l’estació, anaven a un banc de l’andana i s’asseien. Era un entreteniment.
Avui no ho podrien fer. No es pot
anar a l’andana sense prèviament haver validat un bitllet. No es pot passar per
enlloc més. No es pot “anar a veure els trens”.
Temps era temps....”un dia anirem
al Prat a veure els avions...” El dia va arribar. Només recordo que vam pujar
moltes escales i vam accedir a una terrassa molt gran. Repenjats a la barana no
tenia prou ulls per anar seguint tots els detalls, el moviment dels avions per
la pista, la càrrega o descàrrega dels equipatges. Eren avions molt més grans i
més moderns que aquells de la fotografia
del papa i uns companys vestits de soldat, al costat d’un avió, sota de l’hèlice.
Em va explicar què eren els flaps
quan un avió feia les proves preceptives que em van cridar la atenció.
Avui no ho podríem fer. No es pot
accedir a la zona si no s’ha d’agafar cap vol. No es pot “anar a veure els
avions”.
Temps era temps...n’hi havia prou
d’acostar-se un tros més enllà de Colom, cap al moll de la fusta, o més enllà,
cap als “tinglados”, per a veure com atracaven els vaixells, com aquelles
altíssimes corrioles alçaven els “fardos” de la bodega, giraven i els dipositaven
al moll. O n’hi havia prou d’acostar-se al moll de la “Transmediterranea” per a
veure sortir, a la tarda, el vaixell de Mallorca.
Avui no ho podríem fer. Avui
podem accedir a l’estació marítima de Acciona (l’actual Transmediterrània), o a l’estació marítima de
Baleària, però no es pot passar al moll. No es pot anar a veure els vaixells, els "barcos" com dèiem aleshores.
Tot això em venia al cap avui,
tot tornant amb el cotxe del meu intent frustrat d’anar a veure la Farola sis
anys després de la darrera vegada. Ja no
és possible de passar si no es té la targeta d’accés a la zona portuària. El vigilant
de la cabina d’entrada m’ho fa saber amablement, si no tinc la targeta d’accés,
impossible. La Farola del Llobregat, el far del Llobregat, és allà a dins.
Avui no hi podem anar. No es pot anar a veure La Farola.
6 comentaris:
Ni tan sols pots anar a passar l'estona a algunes esglesies, sense passar per taquilla o per guixeta...
Barreres i peatges, un signe d'aquests temps que, malauradament,van a més.
Temps era temps que anavem al Tibidabo només a passejar-hi sense pujar a les atraccions. Ara el circuït està limitat.
Així son les coses avui, amics, així son les coses...
Els fars són una de les meues passions, i he fotografiat gairebé tots els de la península Ibèrica (i molts més arreu del món) tan de prop com he pogut. Però a la gran majoria no s'hi pot accedir.
Al meu poble pots anar a veure passar els trens. A veure'ls passar... perquè aturar, no aturen.
Tens raó Eva, a la majoria de fars no s'hi pot accedir. Altra cosa és que ni tant sols t'hi puguis acostar!
He, he...per això pots anar a veure passar els trens al teu poble! Poca broma,en este cas valdria més que s'aturessin, encara que no podessis anar-los a veure.
Publica un comentari a l'entrada