dilluns, 29 de maig del 2017

Cargolets per Òdena



No sé si és pel fet que la primavera la sang altera, o bé que aquests darrers dies de calor fan pensar més en el a l’estiu tota cuca viu, el fet ha estat que els Cargolets hem fet una altra sortida. Que, marededéu si tocava... En tot el 2017 no havíem sortit!


Ens hem trobat al lloc de sempre, a dos quarts de nou “de la matinada” amb els dos cotxes que calen per als sis que som. Mitja hora de propina fent cua per a poder agafar el cinturó litoral de sortida de Barcelona, que dijous és dia feiner, tot i que jo em pensava que l’embús era a les vuit, però no.


Esmorzem a la benzinera que hi ha just abans d’entrar al túnel direcció Igualada i tot seguit anem cap a Òdena, on estrenarem els circuits de passejada super reduïts que aquests temps d’inactivitat col·lectiva m’han permès de planificar i entretenir-me bones estones. Així, havia anat agafant projectes d’excursió que tenia preparats per als Cargolets i els havia anat retallant, fos per a evitar corriols pedregosos, per a reduir distàncies, per a estalviar desnivells, etc., és a dir, per a bandejar qualsevol dificultat que ens pogués fer passar les ganes de tornar-hi. Que l’important és sortir, trobar-nos, xerrar “arreglant el món" si cal, tornar a entrar en un bosc, caminar, discutir si aquella mata és o no arítjol o retratar una cargoleta davant d’aquell pi solitari i imponent.
La profunditat de camp diu que tenim tot un país per a passejar i si la vista no falla gaire, podem polemitzar una mica sobre si Els Prats de Rei deuen ser més ençà o més enllà  d'aquell punt que algú assenyala amb el bastó.

Hem deixat el cotxe a l'entrada del poble, a tocar de l'ermita de Sant Miquel, romànica restaurada, ben senzilla, que llueix aquelles arcuacions que tantes vegades hem retratat i que, elles soles, no ens permetrien d'identificar el lloc on les hem retratades ni tant sols havent retratat l'exterior de l'absis sencer. A fe que és una bona fita d'entrada al poble, oimés havent arreglat l'espai a redós com a lloc de descans una mica ombrejat i amable, amb alguns bancs i una taula de ciment.
Anem cap al centre, cap a l'església i l'ajuntament tot mirant d'aprofitar les ombres, que avui s'agraeixen d'allò més, tot i ser al maig. Fa goig, tot és net i ben arranjat. I tranquil. Només trobem unes poques persones al portal d'un bar.
Òdena té un germà, Odén, poble del Solsonès, sembla ser. Quan preparava la excursió vaig llegir al Diccionari Català-Valencià-Balear que tant l'un com l'altre serien topònims pre-romans d'origen incert. Tot i que Moreu-Rey(1), els relaciona més aviat amb antropònims llatins, dels acabats amb "enus" o "ena", així Odén derivaria d'Aldenus i Òdena d'Aldena.

En canvi no és gens incert el camí del cementiri, que està ben indicat. A tocar del cementiri entrem al bosc on la temperatura és molt més agradable i podem gaudir de l'ombra o la mitja ombra. Diria, si es pogués fer comparança amb el menjar, que la passejada pel bosc l'assaborim, com retrobant-nos amb aquell menjar que tant ens agrada i que fa temps que no hem tingut a taula. Amb l'assentiment general algú diu que hem trigat massa, que no hem de trigar tant a sortir com aquesta darrera vegada, però...

Una llaçada tancada del camí marca el punt més llunyà del nostre recorregut i ens encara novament cap al poble. A la nostra dreta, la vegetació ens permet de veure de tant en tant la gran fondària per on passa el Torrent del Rossinyol (voleu nom més bonic?), molt a prop d'on s'ajunta amb la riera de les Maioles per a conformar la Riera d'Òdena. Una mica més endavant ens trobem amb dos forns de guix abandonats, de grans dimensions, construïts amb fàbrica de totxo que ens parla de la mestria dels paletes, construïts a sota de la paret de guix que, sens dubte, era la pedrera d'extracció dels materials a coure. 
Vaja, entretingut amb tot plegat no m'he recordat de fotografiar-ho.
El camí, per sota la paret, té encara roques de guix que, o bé es van quedar allí en abandonar l'explotació o bé s'han anat esllavissant de la pedrera amb el temps. La zona deu pertànyer a la mateixa veta de guix que conforma el turó del castell, al que arribem ben aviat sota la mirada altiva de la Torre Albarrana.
Tanmateix, com he dit suara, a Òdena tot es veu net i endreçat i a més, ben explicat per panells en els lloc d'interès, el que demostra l'estima del poble envers ell mateix i convida a compartir-ho al foraster curiós que, com nosaltres, un matí hi compareix.
No és freqüent a casa nostra poder veure una torre albarrana. Pel que sé només en queda una altra al castell de Castellfollit de Riubregós, aquest amb més restes que el d'Òdena del que, llevat de la torre, no en queda pràcticament res.
Ens informa el panell, força il·lustratiu, que va ser construïda entre els segles XIII i XIV, tot i que l'etimologia del mot albarrana ens porta a uns quants segles abans, a la llarga època musulmana: ve de l'article al i barrana que significa exterior (2). En efecte, aquestes torres eren una avançada a la línia murada del castell al que s'unia per un pas més fràgil i que feia que els possibles assaltants de la muralla haguessin de donar l'esquena a la torre.

Sota la torre mateix, un parell de bancs de fusta semblen posats expressament per a nosaltres i els hi fem els honors sense pensar-ho dues vegades. Glops d'aigua i ganyips abans de pujar a veure-la.


Des de dalt de tot, que s'hi pot accedir, la vista abasta gairebé tota la rosa dels vents, llevat d'un trosset corresponent a les restes del castell. De seguida s'identifica, lluny, la silueta del castell de Claramunt amb tota la plana d'Igualada que el precedeix. Ens estem una estoneta fruint-ne, ara que l'excursió ja s'acosta al final que, abans d'arribar als cotxes novament, ens portarà a la font de la Torre, uns metres més avall.



(1) "Els Noms de Lloc. Introducció a la Toponímia". Enric Moreu-Rey. pàgina 133. Arxiu Bibliogràfic Excursionista de la Unió Excursionista de Catalunya. Barcelona, 1965.
(2) DCVB en línia, cerca del mot albarrana.