Va ser un clar matí de dissabte, d’aquests matins d’hivern que deixant llast sense manies, posen proa a una primavera que endevinen propera, com si no tinguessin la paciència d’esperar-se.
Sortir de casa. Dinar a fora, a
qualsevol lloc d’aquestes muntanyes properes i modestes, ufanes aquests dies,
de pell treballada per vells solcs de supervivència,
de boscos rics de vida, bells, proveïdors del carbó de casa: barreja d’alzina i
pi per a la cuina, alzina a la llar. Alguna clariana mostra encara aquell redol
grisós que la carbonera va deixar del
cremar d’anys i panys. La terra, esterilitzada, marca el límit amb la vegetació
com l’asfalt de la carretera marca el límit amb l’herba. Tot amb tot, herba de
poca arrel ja anuncia que el procés acabarà un dia o altre per esborrar-ne el
record.
Vam anar on aquells camps i
boscos van anar deixant pas a la vinya. Més ben dit, van tornar a recuperar el
domini de la vinya que molts, moltíssims anys enrera, una desgràcia dita fil·loxera
havia fet desaparèixer. I és que tantes i tantes coses van i tornen, com
l’ondulació persistent, tossuda, de les onades.
La burreta -el cotxe- lligada a
tocar del restaurant on dinarem. I un passeig per un camí qualsevol que surti
del petit nucli del Pago per anar enlloc. Sí, per anar enlloc, però per tornar
al punt de sortida. Avançar per avançar, per anar afegint fotogrames en una
pel·lícula que no té altra argument que la retina curiosa, que l’oïda amatent,
que el tebi solet a la pell.
Camí còmode. Herbes florides a
tocar. Alguna boira alta tapa el sol i el destapa en un joc innocent. Però no
hi torna, com si l’haguessin renyat.
Ara no cal gaire tros per a fer
enrabiar els meus peus que, impertinents, m’urgeixen a trobar un lloc on seure.
Les roques, aquelles roques d’un gris ben definit però que sembla cercar la
blancor, hom diria que hi han estat posades expressament, com una surgència
puntual a costat dels camps. M’agrada el tacte de la roca. De les roques, com
m’agrada el tacte de l’arbre. Quan diuen que aquest té vida i la roca no,
sempre penso que falla aquest concepte de vida.
La mà, passejant-se per la pedra
nota una forma diferent. M’aixeco i m’hi fixo: és l’inscultura d’una creu. Ben
clar. Una creu gravada a la roca. Té l’espai més blanquinós, com si hagués
estat protegit de la intempèrie. O com si fos acabada de fer. Potser hi havia
hagut una creu de fusta o de ferro que hagi estat retirada. Vés a saber.
Hi ha moments en que la resposta
m’és el de menys. No perquè no m’interessi, però hi ha moments que m’estimo més
la permanència de la pregunta. Tal vegada com l’autor d’aquell dibuix que temps
ha vaig veure, ara no recordo on, on una figura humana feta amb un carbonet
magistral, es torçava adquirint la forma
precisa d’un interrogant. L’interrogant que em planteja, silenciosa, al solet
d’aquest matí d’hivern encara, la inscultura d’aquesta creu.
Com un fet rellevant, com una
pregunta oberta, en prenc nota al meu quadern de bitàcola.
1 comentari:
El gravat en la roca, la biblioteca més permanent
Publica un comentari a l'entrada