De res!

Sóc a una cruïlla del carrer de Calàbria veient-los passar. La comitiva dels Tres Tombs de Sant Antoni s'atura. Algun inconvenient a la capçalera deu haver-hi, potser de trànsit. 

El cavall, ben raspallat, estira un carro de trabuc. Tinc temps de mirar-ho tot molt bé. Fa goig. Fa el goig de nou, el goig del que no s'ha desgastat treballant. 

Fins que miro sense veure amb els ulls. Veig que soc al carrer de casa, assegut amb el meu amic i veí i el seu avi, l'avi Julio, just a tocar de l'acabament de la pujada. Encara passarien anys abans no l'asfaltessin. 

Fa una tarda solellada, per això som on som. Ell ha tret la seva cadira de boga, la que te al costat de la llar de foc on de tant en tant, a les tardes d'hivern, ens explica històries. Nosaltres seiem a terra.
De manera feixuga puja un carro ben carregat de sorra del riu amb el carreter estirant l'animal i cridant l'osquéé!!, fins que, poc abans d'arribar a l'acabament de la pujada, es queda clavat. El carreter posar el fre i comença a renegar.

Torna a deixar anar el fre i sentim l'espetec d'una forta xurriacada sobre el llom de l'animal, i els renecs del carreter, després una altra. La bèstia resta immòbil, llevat dels espasmes del dolor.

Què, em voleu  donar un cop de mà?. El carreter s'ha adreçat a l'avi Julio.
"No és qüestió de força això, noi". Que no veieu que la bèstia està esgotada?

Després d'un immisericorde cagumdeu, l'espetec d'una altra xurriacada damunt la bèstia.

"Us he dit que no és qüestió de força, no que no us vulgui donar un cop de ma".
L'avi Julio amb dificultats s'aixeca de la cadira i va cap al carro, mentre el carreter li diu "vos agafeu...". No acaba la frase. "Vos calleu i aparteu-vos", li diu l'avi Julio.

D'allà on som asseguts, puc veure com la pell del cavall brilla de suor. L'avi s'ha posat davant el cavall, li passa la ma pel front, entre els ulls, li agafa suaument el cap, i sembla que parli amb ell. El va tocant, ara del coll, ara al llom i la gropa, ara fa com si mirés de posar a lloc els guarniments. Es mira la càrrega del carro.

Torno de seguida, li diu al carreter. I se'n va.

"Ja m'esteu tocant la gràcia de déu amb tanta comèdia!" brama el carreter, però no es mou de lloc.

Torna l'avi, que ha entrat a casa seva, va cap al cavall i li dona no sé què, que ara no me'n recordo, tot dient-li més o menys, bé noi, ara anirem cap a casa, que ja en deus tenir ganes, oi? jo t'ajudaré, tranquil...que jo t'ajudaré..

"Vos a la roda!"  li diu l'avi Julio al carreter amb to d'autoritat, "i quan us ho digui desfreneu i empenyeu, entesos?"

"Un bon feix de batzacs és el que se l'hi ha de donar, collons!"

"A la roda!....esteu a punt?"

L'avi no l'agafa de les regnes, l'agafa del collar, sembla que li digui alguna cosa a cau d'orella al cavall i crida "Vaaa!!!".

El carro fa un sacseig cap a un cantó i arrenca, vaaa!! vaaa!!

El carro ha arribat al pla, el carreter es posa al costat i se'n van.

Quan son un tros enllà l'avi Julio crida "de res!". I torna a seure a la seva cadira de boga. Nosaltres ens mirem l'avi amb una admiració que ens deu transformar la cara.

.....

La comitiva dels Tres Tombs ja ha tornat a avançar, ja no tinc al davant el carro de trabuc.