És una expressió nostrada que ve a dir que un hom diu coses ben poc interessants, que xerra, verb que te un caire pejoratiu a Catalunya tot i que, a les Illes, xerrar sigui simplement, parlar.
Aquests darrers mesos he assumit el risc de xerrar per no callar en els meus quaderns manuscrits, però m'he resistit, més inconscientment que conscient, a fer-ho en el blog, que ha quedat en letargia precisament en dates que per a mi i per als xiruqueros, sempre han estat dates assenyalades: el pessebre a muntanya, començar-hi l'any o les primeres neus.
Una mena de recança consistent en estalviar a qui em pugui llegir un esforç que no hagi valgut la pena, que porti a la conclusió que, tanmateix, el Xiruquero xerra per no callar, per be que no pugui si no agrair els pacients amics, que de tant en tant han filustrat aquestes pàgines i m'han obsequiat amb comentaris.
I aquesta recança te una raó de ser ben ferma: l'activitat excursionista del Xiruquero-kumbaià s'ha acabat. S'ha acabat l'excursionista actiu. Queda la persona, que no pot si no donar gràcies a Déu per tot el que ha pogut fer fins ara el Xiruquero-kumbaià. Queda la persona, d'un determinat tarannà i de la seva època.
L'any passat, el 2017, es van acabar els "Cargolets", darrer reducte de resistència física per a la majoria de nosaltres, que permetia encara algunes modestes, però intenses, excursions. Si els boxadors deien que havien "penjat els guants", nosaltres be podem dir que hem penjat les botes. O la motxilla.
L'any passat, el 2017, es van acabar els "Cargolets", darrer reducte de resistència física per a la majoria de nosaltres, que permetia encara algunes modestes, però intenses, excursions. Si els boxadors deien que havien "penjat els guants", nosaltres be podem dir que hem penjat les botes. O la motxilla.
Si quan deixem d'estar laboralment actius ens adonem que, per molt que es miri de no perdre passada en el coneixement de la nostra feina, ni que sigui per aquell prurit professional, finalment i inevitable ens adonem que és un esforç endebades, no serà així igualment per allò que, per molt d'amor que hi hàgim posat, mai hi hàgim dedicat tant de temps com a la feina?
I doncs què fem, benvolgut blog?
En més d'una ocasió m'he dirigit al blog així, "benvolgut blog", com si fos una tercera persona. I a fe que ha esdevingut per a mi, a mida que hi he anat escrivint, com si tanmateix ho fos.
No puc doncs, sense més, deixar-lo, arraconar-lo, com objecte que ja no serveix. No fora just.
Per això, benvolgut blog, seguirem. Parlarem d'allò que ens abelleixi, amb encerts i desencerts, com fins ara, de coses més o menys rellevants o de foteses, per descomptat també, de qüestions excursionistes que progressivament quedaran més lluny.
Però seguirem. I qui sigui, ja ens sabrà perdonar si cal. Seguirem.
Però seguirem. I qui sigui, ja ens sabrà perdonar si cal. Seguirem.
A risc de xerrar per no callar.
7 comentaris:
Si no amb noves experiències excursionistes que tan bé ens explicaves, almenys ens oferiràs a través del blog les teves opinions, comentaris, anècdotes i records. Aire fresc que, segur, ens proporcionarà sempre bons moments.
Sap greu, Xiruquero! I deixa'm dir-te anomenar-te pel nom amb què et conec de fa prou temps. Ha de ser dur dir això de que s'ha acabat l'excursionista actiu, deu fer mal... Tanmateix trobo que és una bona manera d'enfocar-ho, amb claredat. Per això,i per poder-te seguir llegint: enhorabona!
Sap greu que arribi un moment on hom ha d'aturar aquestes coses però seguirem amb delit el que vagis escrivint.
Oh! Quina llàstima! Però l'escriptura també compta. Encara hi han moltes coses per dir i opinar, això no fineix. Continuarem llegint-te, segur que faras bones aportacions. Sempre dic que no anem mai a dor mir sense haver après alguna cosa nova.
Benvolgut Xiruquero, la meva dona, la Marta, m'acaba d'advertir que tornaves a escriure... Sí que és veritat que tots ens hem anat relaxant en això del blog, i més aquests temps que ens toquen de viure on tots estem una mica destrempats i força neguitosos.
Però és bo que intentem fer-ne abstracció en la mesura que sigui possible. Jo mateix a mig publicar la meva llarga crònica del darrer viatge al Canadà, vaig aturar-me com a protesta pel tema dels empresonaments, i més tard vaig tornar a publicar pensant que no volia que per culpa d'un estat intolerant jo m'hagués de reprimir, i per això, després de cada post he anat penjant el cartell de protesta i demanant l'alliberament dels empresonats.
Bé, però m'he anat d'una cosa a l'altre. Volia dir-te que em fa il·lusió que tornis a escriure en el Blog, i més tu que saps escriure i redactar amb una bellesa i una sensibilitat molt especial. I sí, és veritat que això d'haver de renunciar a les sortides a la muntanya fa mal... fa un cert dolor quan resulta que tota la vida hem tingut les botes o les xiruques a punt de posar-nos-les per anar a trescar per camins i pics i valls i santuaris, etc.
Jo mateix, encara que no he renunciat del tot, però també he passat un episodi llarg d'una sobrecàrrega als bessons que m'ha impedit sortir a fer caminades llargues. Encara tinc l'esperança de sortir a trepitjar muntanya, encara que sigui acostant-me molt a prop amb el cotxe, però sortir a respirar i caminar per la natura no voldria haver de renunciar mai. Encara que com tu dius molt bé, és l'edat que ens anirà marcant els ritmes (en el meu cas els 77) acabats de fer són els que aniran marcant la pauta.
Una abraçada ben cordial, i esperant les teves noves aportacions al blog.
Gràcies amics, gràcies.
Me sap molt de greu, que ha de ser molt dur penjar les botes, però espero fer-ho jo amb la teva clarividència i la teva honestedat, que és una de les tantes lliçons que hem pogut llegir en este blog. I per això t'agraïm i t'encoratgem a continuar el blog, que encara tenim molt que aprendre i de disfrutar.
Moltes gràcies al Xiruquero per tots estos anys i benvinguda la persona que ens seguirà deleitant.
Publica un comentari a l'entrada