Dia
clar. Dels dies que, com avui, he sabut al vespre, des de Collserola es veu a
l’horitzó del mar la silueta de Mallorca.
Clar, diàfan, però amb uns grans flocs de cotó a ponent de blancor intensa i espessa, com manyocs de llana a punt de cardar.
Clar, diàfan, però amb uns grans flocs de cotó a ponent de blancor intensa i espessa, com manyocs de llana a punt de cardar.
Els
veiem de cara quan enfilem el carrer de Sant Isidre, aquest carrer amable, dels
que jo en dic de mida humana, amb cases de planta baixa i un pis, cases que
tenen l’hort al darrera, fins a tocar de la riera. La Riera de Rafamans, dita
també riera de Corbera. És d’aquells carrers en que cal poca imaginació per a
veure, encara que no hi sigui, qualsevol mestressa passant l’escombra davant el
portal mentre l’home ha baixat a l’hort.
Als portals que no son pintats, la pedra arenisca, roja, dels basaments, ens diu que ben poc enllà van anar a cercar la pedra quan les van construir. És un carrer de veïnatge, d’obrir la porta de casa i ser ja al carrer. De treure la cadira al portal els vespres d’estiu i fer petar la xerrada amb els veïns i algun passavolant que s’estima més pair el sopar passejant una mica.
El solet d’hivern d’aquest migdia encara no és prou alt per a fer brillar les façanes.
Als portals que no son pintats, la pedra arenisca, roja, dels basaments, ens diu que ben poc enllà van anar a cercar la pedra quan les van construir. És un carrer de veïnatge, d’obrir la porta de casa i ser ja al carrer. De treure la cadira al portal els vespres d’estiu i fer petar la xerrada amb els veïns i algun passavolant que s’estima més pair el sopar passejant una mica.
El solet d’hivern d’aquest migdia encara no és prou alt per a fer brillar les façanes.
A la
dreta una font és encastada al talús del mur que sustenta la carretera que
passa a més nivell, que per això al cantó dret tal com anem no hi ha cases. I
al talús sí que hi toca el sol. Fresqueja en aquesta mitja ombra però no s’hi
està malament i ben aviat baixarem al cantó dels horts, al final de carrer.
Dels nou
que som avui passejant-hi, només la Joana porta motxilla. Ho faig notar i ens
quedem una mica parats de constatar-ho. I jo també. Jo tampoc porto motxilla.
Per què l’hauria d’haver agafat si no haig de menester res avui, que anirem a
dinar al restaurant i tot just fem una petita passejada per a obrir la gana?.
Un dels
companys, a qui fa un parell de mesos li van “arreglar” el fèmur que se li
havia trencat, ens diu que no sap que fer amb les botes, que la motxilla l’ha
guardada però les botes...ah, aquelles botes que va estrenar quan es preparava
per anar a la Pica d’Estats, que les va portar des d’aleshores i que tant bé
l’hi han anat. Aquelles botes. Que encara no eren de “Gore Tex” ens explica. No sap si llençar-les i s’obre
espontàniament un torn de paraules dels companys, que si jo he fet això, que
què esperes, que creus que algú te les voldrà?, que pots posar-les en un
prestatge, amb un testet de flors al mig...
Una
demostració tot plegat de capteniments més o menys pràctics o més o menys,
diguem-ne, sentimentals, de cada u.
Jo no dic res, perquè encara no entenc perquè he estat capaç de guardar fins avui les botes del meu pare i, en canvi, no em va produir cap recança desfer-me de les meves darreres botes. No les estimava prou? O potser no les hi vaig “perdonar” que dins d’elles comencessin els meus peus a dir-me que tot plegat s’acabava?
Jo no dic res, perquè encara no entenc perquè he estat capaç de guardar fins avui les botes del meu pare i, en canvi, no em va produir cap recança desfer-me de les meves darreres botes. No les estimava prou? O potser no les hi vaig “perdonar” que dins d’elles comencessin els meus peus a dir-me que tot plegat s’acabava?
El camí
de baixar als horts està asfaltat, e manera que sembla més aviat un carrer
sense sortida o amb sortida a la riera. Fa goig veure els horts, ben arreglats,
amb alguna bassa de reg que juga a fer mirall amb el sol. Quan s’acaba s’arriba
a la riera.
En traspassar-la
fem cap a la font del Marge. L’espai ja fa anys que va estar arranjat pel poble
i és des d’aleshores el centre, el punt emblemàtic, d’un passeig més que poden
fer tranquil·lament els palmerins. “Aigua no clorada” en avisa un cartell.
Fa dos
anys clavats que hi vam fer una de les darreres sortides de cargolets.
Aquell dia encara era dempeus, però mort, un gran pollancre. Sense fulles, el seu tronc blanc mostrava una nuesa que, recordo, em va impressionar. Una nuesa blanca de “rigor mortis”. Sí, recordo que em va impressionar i vaig cercar ràpidament d’ajaure l’esguard en el consol verdós, viu, que tenia darrera meu.
Ara ja no hi és, i de fet devien tenir la bona pensada de tallar-lo abans una ventada no el pogués fer caure damunt d’algú.
Aquell dia encara era dempeus, però mort, un gran pollancre. Sense fulles, el seu tronc blanc mostrava una nuesa que, recordo, em va impressionar. Una nuesa blanca de “rigor mortis”. Sí, recordo que em va impressionar i vaig cercar ràpidament d’ajaure l’esguard en el consol verdós, viu, que tenia darrera meu.
Ara ja no hi és, i de fet devien tenir la bona pensada de tallar-lo abans una ventada no el pogués fer caure damunt d’algú.
En resta però la base del tronc,
potser perquè els passejadors puguem comptar-ne els anys, com va fer la Maria
Carme.
I avui
hi hem tornat, no per a fer la mateixa excursió -que ja no pot ser- si no per
tornar a trobar-nos novament, amb la incorporació d’algun company més.
I és que
a començament d’any em vaig entossudir en fer una sortida, ni que fos per anar
a dinar plegats, que vaig proposar als companys per a quan “el del fèmur” i una
altra companya també amb problemes “mecànics”, estiguessin mitjanament
recuperats.
De la
Font del Marge seguim un trosset enllà, on podem constatar que uns ametllers,
que queden a la obaga gairebé tot l’hivern, hores d’ara tot just han tret els
borrons i que potser d’aquí a una setmana oferiran la blancor de les seves
flors als passejadors. Flors tardanes, però benvingudes.
De camí
cap al restaurant ens aturem a seure -anem bé de temps- a la creu de terme de l’entrada
del poble, refeta si no recordo malament cap al anys cinquantes del segle
passat. “Déu te guard, foraster” venen a dir-te les creus de terme que encara queden
quan arribes a un poble. Recordo que, temps era temps, passada la creu de terme
et solien rebre els lladrucs d’algun gos de les primeres cases.
Constatem
que una cosa tenim intacta: la gana. Al restaurant ha quedat ben palès.
2 comentaris:
No ho dius, però la sortida ha estat a la Palma de Cervelló?, prop Corbera?. He cercat al Google la Font del Marge i m'ha portat cap ací. També m'ha portat a Andorra però no crec sigui l'objecte d'aquesta sortida.
Ja tenim la primavera a la cantonada.
Sí, joan antoni de luna, ha estat a la Palma de Cervelló, que no ho havia dit explícitament. De fet la font del Marge és a l'antic camí de Cobera, que del Llobregat hi pujava pel marge dret de la riera de Rafamans o de Corbera, camí que de ben antic menava també -o principalment- al monestir de Sant Ponç de Corbera, una joia que probablement coneguis.
Ara que dius que tenim, certament, la primavera a la cantonada, el dia de la sortida em van sorprendre aquells ametllers que tot just han tret els borrons: ens vam mirar els arbres amb molta atenció, i sí, tots vam estar-hi d'acord, eren ametllers.
Publica un comentari a l'entrada