dilluns, 27 d’agost de 2018

Volendins

Val més que escrigui alguna cosa, que allò que no es practica es va oblidant. A més, amic blog, et quedaries de mica en mica com aquests masets esparsos d'aquest país, abans habitats per famílies que sobrevivien com podien, que primer la teulada s'enfonsa, després o simultàniament la vegetació obre via entre els murs i, finalment, queden quatre parets en els millors del cassos, si no un munt de pedres. Un munt de pedres perdudes, oblidades, tal com queden oblidats al ciberespai, indefectiblement, els blogs d'aquells que algun dia van deixar d'escriure.
I tal vegada no sigui encara el moment en què t'endinsis en aquest oblit.

Parlem si et sembla de l'altre dia, que amb la mestressa vam anar al santuari de la Mare de Déu de la Fontcalda amb la burreta. Per aquella carretereta que, sortint de la que va de Gandesa cap al Pinell, al costat de l'àrea de lleure de La Fonteta s'enfila per la serra de Pàndols fins al coll d'en Canar que l'uneix a la serra del Crestall, per la qual fa un descens de sargantana com jo en dic, per les ziga-zagues continuades i tancades, fins al llit del riu Canaletes on hi ha el Santuari.

És una carretereta de les que aviat et fan saber si a la teva burreta l'hi manquen uns quants cavalls de potència o no. Però que et permet gaudir d'uns espais de gran bellesa. De fet, no és si no un camí asfaltat, l'antic camí de la Fontcalda.

Poc abans del coll d'en Canar que deia suara, hi ha un revolt amb un petit espai en el que tot just i cap un cotxe, on normalment s'hi passa de llarg, doncs el revolt i en pujada, no convida a distreure's gaire del camí. Però val la pena aturar-s'hi, això sí, fent una mica de maniobra per a deixar el cotxe en el petit espai de manera que no faci nosa a algun altre cotxe que pugui passar.
I val la pena aturar-s'hi perquè és un excel·lent balcó per a contemplar les Crestes de Volendins, que es desplomen verticals i feixugues alhora, damunt la Vall del Frare que va a raure a la Fontcalda.

 

A més, cap a l'esquerra, sota la branca del pi, es pot veure, airosa, l'Agulla de Bot i la gran paret de roca que sembla soldar i sostenir La Roca Plana, la Falconera i Rocamala, també al cantó de Bot.


Uns panells explicatius, en un sorprenent bon estat, donen explicacions geològiques del serrat de Volendins, força interessants, que completo en tornar a casa mitjançant la gran enciclopèdia universal d'internet.

Val la pena recordar en una altra fotografia el riu Canaletes al seu pas per la Fontcalda, just abans dels seus estrets.

 

3 comentaris:

Marta ha dit...

A vegades oblidem aquests bonics raconets del nostre país. Gràcies per anar-nos-els recordant Pere! Molt xules les dues darreres fotografies !

Salvador ha dit...

Tal com t'acaba de dir la Marta, gràcies per recordar-nos aquests indrets tant desconeguts per nosaltres que algun dia penso anar a descobrir. Veig que tu t'ho coneixes pam a pam.
Evidentment que també m'alegro de tornar-te a llegir en el Blog... a mi em passa també una mica el mateix... hi ha moments que sembla que defalleixes i no estàs motivat per a ecriure. Afortunadament les sortides i els viatges em donen ànims i empenta per a fer-ho. Ara mateix encara no he acabat la crònica de la nostra sortida del mes de Juny a la Llombardia i el Piemont, i la zona dels bonics llacs suïssos, i ja tinc pendent una altre crònica sobre la recent estada d'unasetmana que hem fet a la Vall de Cardós, al Pallars Sobirà, a la recerca del romànic i de la natura esplendorosa... D'aquesta manefa anem posant aniversaris als blogs, en el meu cas vaig cap a la dotzena d'anys...
Una abraçada amic Xiruquero

esparver ha dit...

Això és millor que els embussos dels grans cims