dissabte, 15 de setembre de 2018

Sentor de tardor

Ahir al vespre vaig agafar les altres cames, o sia la burreta, per a arribar-me al Mirador del Migdia, a Montjuïc.

De ben segur que em repetiré, perquè al mirador que dic hi vaig relativament sovint i quan ja es flaira, com ahir, la tardor propera que ens obsequiarà unes postes de sol magnífiques, encara més. 
Tampoc fa tant de temps que hi pujava amb les meves cames des de casa, era un passeig agradable, de moderat esforç, que el Mirador compensava amb escreix. De pujar-hi, perquè la baixada la feia gairebé com aquell qui balla un vals. D'aleshores ençà hi pujo amb les altres cames i aparco sense problemes -quan és al captard- a l'arribada a l'espai de lleure.

Em vaig asseure ben de cara a ponent, en un piló on hi ha el senyal del vèrtex geodèsic, just on acaba la barana de fusta on ens arrepengem tots els visitants. Inclosa la jove parella de russos que s'hi van estar una bona estona, en animada conversa i fent fotografies. 
M'encanta sentir la música dels idiomes, en el meu convenciment a més, que abans d'aprendre mots en un idioma desconegut, ens haurien d'ensenyar-ne la música. De ben segur que l'aprenentatge seria molt millor.

Parlant de música -més aviat de so- vaig sentir la veu ronca d'un vaixell i em vaig aixecar per anar a veure el port. Era el "Cruise Barcelona" de Grimaldi, que entrava a port, avançant lentament mentre a prudencial distància un altre vaixell el seguia.
"Quien va a Sevilla, pierde su silla", oi? Sí. La parella russa em va prendre la pilona on m'havia assegut i començava a fer fotografies, tant de la posta com dels voltants, i és que el sol començava a ser baix, ponent-se com s'escau en aquesta època just al punt d'unió de les serres del Garraf i de l'Ordal, les dues meves velles amigues.

De les que vaig fer, aquesta que he posat és la que més m'agrada. Tanmateix té ja sentor de tardor.
 

2 comentaris:

joan antoni de luna ha dit...

Alguns diuen que a ciutat, la gent, atabalada en el quefer diari, viu d'esquena a la Natura canviant, a les migracions d'aus... No hauria de ser així, sempre podem trobar temps i lloc com molt bé fas.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

En el meu cas, Joan Antoni, la badoqueria m'ha acompanyat sempre, i espero que no m'abandoni. Crec que és el tarannà de la gent, més que les seves ocupacions, el que estableix una o altra relació amb la Natura. Per cert, el teu comentari m'ha fet recordar un post teu que em va agradar molt, deu fer ja uns quants anys, en què ens parlaves de les teves passejades amb el gos cap un estany, crec.