Migdia. Ara plou. Moderadament. Jo diria que plou pluja mandrosa, com aquella qui fa el que ha de fer però sense cap entusiasme. Es limita a complir. És més aviat una pluja d'hivern que no pas de tardor, que la pluja de tardor sembla emprenyada, com si es revengés del domini aclaparador de la calor fins fa ben poc.
Plou. Simplement plou.
A quarts de nou no plovia pas. El sol, com infant entremaliat, s'enfilava damunt del matalàs de núvols de l'horitzó a tall del far que s'ha equivocat, que llança les llumeneres de dia en comptes de nit, que és quan toca.
Les ones a fe que semblava que tot just es despertessin i en arribar a la sorra s'hi ajaguessin com fent mandres, amb una sentor de mar de matí que només admet barrejar-se amb la música fonda, primigènia, que la mar fa eixir de no sé quina part del nostre ser. Tampoc devia ser massa d'hora, quarts de nou a tot estirar.
Ja amb el sol més alt i les boires matineres com empegueïdes, ens vam endinsar pels carrers tot cercant un esmorzar que apaivagués les urgències d'un rau rau ja massa insistent. Uns carrers tranquils en aquella hora, quan una mestressa rega el quatre testos del balcó i una jove s'encavalla a la moto per anar a treballar.
De dalt el passeig marítim estant observava jo dues persones que gaudien el moment, just en el punt que a mi m'agrada, allí on l'ona esgota l'alè i és absorbida per la primera sorra de terra ferma.
És el punt d'on comencem a comptar l'alçada de les muntanyes, fins i tot les més modestes, com el Montjuïc proper, dels peus del qual, en un quart d'hora d'autobús a tot estirar, em puc arribar fins aquest tros de costa.
Aquest tros de costa de la Barceloneta que com més va més m'agrada de passejar.
Pensava que si jo hi visqués, cada dia vindria ran de mar a veure sortir el sol. Com cada dia jubilats de la Barceloneta -i d'altres barris- vénen aquí, estiu i hivern, a prendre un bany, per curt que sigui a l'hivern, en una cerimònia el sentit de la qual cadascú interpreta a la seva manera.
Pensava que si jo hi visqués, cada dia vindria ran de mar a veure sortir el sol. Com cada dia jubilats de la Barceloneta -i d'altres barris- vénen aquí, estiu i hivern, a prendre un bany, per curt que sigui a l'hivern, en una cerimònia el sentit de la qual cadascú interpreta a la seva manera.
Anàvem a tret segur, a la taverna d'a prop de la plaça del mercat on altres vegades havíem estat, per a seure a l'exterior, amb la mica de fresqueta que no molesta.
La meva mestressa, un bon tall de truita de patates amb pa amb tomàquet. Jo, aquest bé de Déu de sípia amb acompanyament:
Ara, migdia a casa, plou. Moderadament. 19 graus. 84 per cent d'humitat. Pressió 1011.
1 comentari:
Esmorzar mediterrani, sa, per començar amb bon peu la jornada.
Publica un comentari a l'entrada