Ja som a Festes de Nadal

Ja som a les Festes de Nadal. Com aquell que res hem passat de buidar les platges a omplir de llumetes "kitsh" determinats carrers de viles i ciutats. Amb la prèvia enguany, d'unes nevades matineres abundoses que hores d'ara s'estan fonent..

I dic com aquell que res, en la meva percepció actual del pas del temps, que ja se sap que a determinades edats el temps, més que córrer, vola, en oposició radical a la infantesa en que la percepció és justament al contrari, que va ben poc a poc.

Enguany tampoc no hem posat el pessebre dels Cargolets. Ni hem acompanyat a posar el pessebre de l'entitat. Ja fa tres anys que els Cargolets vam desaparèixer de les boires dels primers dies d'hivern amb el nostre pessebret ple de d'il·lusions i, per què no dir-ho, de nostàlgies. En aquest darrers anys els supervivents hem treballat tant intensament com inconscient, el procés d'adaptació a la realitat amb un capteniment difícil d'explicar però, en qualsevol cas, amb una mena d'arronsament d'espatlles que te més a veure amb la resignació que amb la conformitat. Tot amb tot em sembla que prou bé.

I em resulta curiós, i parlo per a mi, com allò que havia de ser una gran enyorança queda transformat en un "déja vu, déja passé", amb quelcom que ja no ens diu res de nou, que no ens reporta cap emoció. Els camps, els corriols, les fonts, les muntanyes son allà, on sempre han estat, i com altres hi van deixar de transitar, nosaltres també hem deixat de petjar-ho amorosament tot.
Em feia basarda primer treure el pessebre dels Cargolets que guardo a l'altell. Només per veure'l. Però no, no em va entristir treure-li la pols i posar-lo a la paret del balcó com si aquesta fos aquella robusta alzina on, tal vegada, l'hauríem penjat.

I no em fa una pena especial pensar que per Sant Esteve no pujaré al Puigmadrona a veure el pessebre del CEM, al lloc de sempre, fitant l'horitzó al seu voltant que dibuixa la línia del Bages, presidit per Montserrat. Mentre, el mateix matí, d'altres refermaran també la tradició pujant al Matagalls o el cim que tenen relativament proper a casa.

La naturalesa és sàvia. No, Ernest, no l'encertaves quan deies amb conformitat que, quan no poguéssim, sempre ens quedaria la opció de gaudir de les fotografies de temps passats. No ho hem pas fet aquest primers anys. Per quina raó, si ens hem anat veient amb relativa freqüència i, si Déu vol, ens tornarem a veure aviat?
Potser perquè intuïm que fer-ho no ens aportaria res, que mirar enrera té el perill d'ensopegar i ja no estem per a més ensopegades?
O potser -i aquí jo m'hi apunto- perquè fot molt mal al cor veure els companys que ja no hi son?

Nosaltres hi som, que no és poc. I sí, tanmateix la naturalesa és sàvia i ens protegeix d'enyorances simplement canviant-nos les ulleres, enfrontant-nos a altres realitats sabudes i possibles, en comptes de deixar que ens rabegem en allò que fou.

Tanmateix tot un encert, tot un consol. Passat i ja està. Adéu.