Com relaxa un bany de peus!

Aquesta tarda he estat una bona estona mirant d'aprendre alguna cosa, via Viquipèdia i altres webs, sobre l'amidament de la intensitat del sol. La veritat és que he entès alguns conceptes generals però m'he començat a perdre en les formulacions matemàtiques dels processos  i és que el temps m'ha esborrat la pràctica trigonomètrica. I per altra banda em pensava que fora més senzill, és a dir, tal i com hi ha termòmetres, higròmetres, etc., creia que hi hauria algun aparell per a conèixer la intensitat de la radiació solar en un punt en concret. Que potser hi és.
Més o menys com treure la brúixola i saber la orientació.

Vet aquí que aquest migdia, al port de Garraf, en baixar del cotxe ens hem trobat, la mestressa i jo, talment com si un forn ens caigués al damunt. Una sensació absolutament desagradable, intensa, i el més rellevant per a mi, desconeguda. Sí, diria que desconeguda perquè no recordo (ai, la memòria!), una sensació com aquella. No era aquell sol fort d'alta muntanya. No, i hi he pensat a ran d'una colla del centre excursionista que avui han anat cap al cantó d'Ull de Ter. Ni aquelles calorades en dates mal triades d'estiu per anar a Sant Llorenç del Munt, per exemple. No. Una cremor insuportable que tot just ens ha permès de fer els cent metres que separen el lloc on hem aparcat del restaurant del club nàutic, on ens hem arrecerat amb una sensació d'haver sortit de l'infern.
A la terrassa del restaurant, orientada exactament a sud, nosaltres a l'ombra, un tros de la taula parada era al sol. Doncs bé, quan hem agafat els coberts, cremaven. Literalment.

A veure, no serà la meva sensibilitat, que el cos no encaixa com abans les situacions extremes? Podria ser. Perquè la mestressa, que ho ha notat igualment, i jo, som de la mateixa quinta.

Veig un home a la barca, que està preparant-la per a sortir, que va abillat amb camisa de màniga llarga. Tot i que ja ha estès la vela que ombreja parcialment la coberta, no la vela de navegar.
Hem dinat còmodament. I bé. Tot contemplant en la lluïsor de l'ambient el "bosc" de pals del port. Un bosc blanc, gairebé com els núvols, que es retallen en un blau intens, lluny del verd dels boscos de veritat.

I mentre dinava pensava que els boscos, la muntanya i jo ens hem, com aquell qui diu, divorciat. 
Ai, la muntanya m'ho ha anat posant tant difícil, cada vegada més, que, de fet, és com si m'hagués dit "em sap greu, però ja en tinc prou de tu, si no segueixes et deixo". I com si jo li hagués dit "no puc, ves-te'n, no pateixis". Un divorci amb acord, això sí. Sempre més serem amics.

Bé, ja puc acabar amb el bany de peus. Com relaxa un bany de peus!