Dimecres feia un dia tapat, però no exempt de llum, que els núvols alts eren prou prims. Havent esmorzat tenia el projecte d'anar a veure la platja de Gavà, que com la veïna de Castelldefels és ampla i llarga i en aquestes dates és una platja molt tranquil·la on les poques persones que et pots trobar estan repartides per l'espai, de manera que constitueixen més un element del paisatge que no pas cap molèstia per a qui, com jo, pretén fruir d'espais naturals i una certa solitud.
Però vet aquí que mentre hi anava em va venir el record de les Basses de Can Dimoni, de les que ja n'havia parlat en aquest blog, no gaire llunyanes de l'autovia de Castelldefels per la que anava circulant. I vaig canviar d'objectiu. Perquè aquell és també un espai deliciós on passar una bona estona.
I tanmateix la vaig encertar també, doncs en arribar a la zona d'aparcament se'n anava un cotxe de serveis del parc i la meva burreta va ser l'únic cotxe que hi va quedar.
Aquestes basses tenen el gran avantatge per a mi que la zona d'aparcament està a tocar de l'entrada, de manera que no cal caminar gens per a aproximar-s'hi. Així els pocs centenars de metres que puc caminar no els haig d'esmerçar en arribar-hi i puc fer-los per les pròpies basses, tant la principal com les petites que, comptat i debatut, vénen a representar un quilòmetre en anar i venir.
No faig cap descoberta si dic que els camins vora riu o zones humides tenen un encant especial. O potser és la remota memòria que em recorda amb calça curta per la llera del Llobregat, quan encara tenia una vegetació esponerosa.
Entrar en aquest camí va ser com anar a un auditori on cada instrumentista interpreta una melodia diferent, resultant-ne un garbuix musical que no per garbuix, estava exempt d'esdevenir un plaer per a la oïda.
És el camí que volta parcialment la bassa gran i mena després per un viarany a les basses petites.
La passejada va ser però la segona part, doncs la primera estona me la vaig passar a l'observatori, que és a la entrada, on un parell d'homes, els únics que em vaig trobar, observaven les aus aquàtiques amb sengles binocles. Faig esment dels binocles perquè la majoria de vegades les observacions es fan amb càmeres fotogràfiques equipades amb potents teleobjectius que permeten, a més de la observació, la presa d'imatge o vàries imatges seguides per a un estudi posterior.
Com que no hi havia cap altre cotxe a l'aparcament, dedueixo que devien haver vingut a peu de qualsevol poble del voltant, Viladecans, el mateix Sant Boi al terme del qual pertany l'espai o qualsevol altre. Deu ser una excursió prou bonica, doncs a més de visitar les basses el recorregut, ben planer, traspassa el parc agrari. I veure les carxoferes a punt de rebentar en aquestes dates és tot un plaer.
Ànecs coll-verd i fotges eren tota la "població" d'aus que vaig veure des de l'observatori, on vaig estar una bona estona per a apreciar sense aplaudir, això no, tot i que me'n van venir ganes, les evolucions que una fotja ens va regalar ben a prop nostre i per una bona estona, amb freqüents capbussades aquí per a sortir més enllà, i tornem-hi.
Ara, als canyars no sé quantes espècies d'ocellets devia haver-hi per allò que he dit dels cants. I ni amb binocles els hagués els hagués pogut veure un moment, doncs anaven d'un costat a l'altre, d'un branquilló a l'altre molt de pressa, com si ja sentissin de ple la frisança de la primavera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada