Un matí de dimarts

Un matí de dimarts, grisot, no convida gaire a bellugar-se de casa, emmandreix. Alhora però, convida a arribar-se a algun altre escenari per allò que la llum tot ho transforma i de fet, a voltes sembla que difereixi del conegut, tot donant-li una pàtina de novetat.
A més, un matí de dimarts, grisot, amb alguna esquitxada de plugim, fa que que els ocells emmudeixin o si més no, baixin el to. Es troba a faltar el seu cant, però alhora el silenci permet esser escoltat per ell mateix. Deia un gran musicòleg que la música és allò que el silenci et permet d'escoltar. I li dono tota la raó.

Al Mirador del Migdia, a Barcelona, que és l'espai que queda entre el final del castell de Montjuïc i el cementiri homònim, el bosc que queda és un bosc diguem-ne "possible". Tanmateix el fet que hi hagi poc o a trossos gens de sotabosc, el fa veure despullat, però alhora deu resultar del tot necessari per a evitar incendis, malgrat el perill d'erosió, no tant sols pel procés natural si no també per culpa del pas de bicicletes d'aquestes que en diuen "de muntanya", els senyals de pas de les quals queden prou marcats al terra. Estar a tocar de la gran conurbació fa que aquest sigui tant sols un bosc de pins, com dic, "possible".

Deixo la burreta a l'aparcament que, tot i fer un dia tapat, compta amb mitja dotzena de vehicles. Alguns l'hauran deixat allà per a fer la volta, bonica, a tot el perímetre del castell i d'altres per anar a passejar el gos. En altres temps jo hi pujava a peu i feia aquesta volta, pel costat nord del castell fins al seu portal, o pel Camí de la Serp, anys després, quan el camí va ser desbrossat per fer-ne l'itinerari circular existent ara. És clar que per a mi eren altres temps i per això m'ajudo de la meva inestimable burreta.

He vist sortir un vaixell per la bocana del port, del qual aquest punt és un excel·lent mirador, i m'ha fet la impressió que la nau abandonava la seguretat per a entrar a la foscor de la gola del llop. I és que la mar en dies com avui, és una grisor sense topalls, sense horitzó, que no concedeix cap orientació a ull nu.

L'espadat que conforma el final de la muntanya, damunt el port, és un lloc segur per a les gavines, que l'han triat per a fer-hi els nius. Nius que vigilen des dels punts més enlairats, a tocar de la tanca de protecció que impedeix que les persones ens hi aboquem massa. I tenen uns punts de guaita ben definits, com aquesta roca que ho testimonia en quedar blanca de les cagarades de les guardianes.

Ara espurneja una mica, tant moderadament que no arriba a plugim. Vist el dia que feia he deixat el bastó al cotxe i pres el paraigües que em faria ambdues funcions. Però no l'obro, no sembla pas que la cosa hagi d'anar a més.
Mentre m'estic arrepenjat a la barana de fusta del mirador observo com del cantó de la Zona Franca va pujant pel camí que d'aquell cantó ve, una parella gran; ell va al davant i els seus moviments son lents, fixant-se molt en el terra, però constants, com si tingués por de no tornar a engegar si s'aturava; ella va pujant amb un balanceig que sembla parlar d'una cama amb problemes. Però pugen amb certa seguretat tots dos. Una semblança tots dos de fragilitat que no és si no un miratge, doncs arribats a dalt, jo em faig la idea que apuntaran el cul a la barana de pedra propera a reposar: doncs no, amb la mateixa aparent mitja mandra, amb el mateix fer ara en el pla que en la pujada, segueixen endavant, entrant en el bosc i mirant i remirant ella el terra a la recerca de no sé què, fins que els perdo de vista.

Poca estona em quedo sol al mirador, doncs arriba un home amb el seu gos, deslligat, que fa la intenció d'apropar-se a mi, però una paraula de l'amo, sense alçar gaire la veu, fa que el ca s'aturi, doni mitja volta i torni just a tocar dels pantalons de l'home. Bon dia. Bon dia.

Quan giro l'esguard cap a mestral, que està força tapat, ben just veig l'encontorn del Mont d'Orsà, a tocar de Vallvidrera, més conegut a la meva joventut com a Sant Pere Màrtir, per l'existència pretèrita d'una ermita sota aquesta advocació. Ja no hi és, però sabent-ho veig encara la torre de comunicacions que hi ha al seu lloc, gairebé punxant els núvols.

Ara m'assec al bancal de pedra on creia que s'asseurien aquella parella de la que parlava adés; ells no, jo sí, que massa estona de peu dret em porta conseqüències indesitjades. I ho faig en lloc on observar les capses-niu d'un pi que tenen la lloable finalitat de donar casa i aixopluc a ratpenats. No, no son per a ocells. Que no se'm faci dir on, però vaig llegir en una ocasió que les havien instal·lades en un pla establert per a afavorir la presència de quiròpters en aquesta zona, que prou beneficis comporten.

En algunes ocasions que he pujat al capvespre per a veure la posta de sol, mai hi he vist cap moviment, la qual cosa tampoc vol dir res, que no esperaran pas que jo hi sigui per a emprendre el vol.
El que més em fa ser escèptic en relació a l'èxit que s'hagi pogut assolir és el fet que a un centenar de metres, a tot estirar, de les capses-niu, hi ha el que havia estat un edifici de transformadors d'una torres elèctriques on -costa de creure, oi?- l'ajuntament va donar permís fa uns anys per a instal·lar-hi un bar que no vulgueu saber el terrabastall -diuen que és música- que hi ha pel bon temps. Ni ratpenats ni humans podríem dormir a prop.

Quan torno cap a la burreta el cant d'una merla sembla que m'acomiadi. El migdia griseja tant com el dematí.