Tant de bo totes les bateries i tancs del tal Putin tinguessin aquest estat de conservació. Tant de bo.
Son les restes artilleres del Parc de les Bateries, a Montgat.
Aquest matí m'hi he arribat amb la burreta, a fruir una vegada més de la grisor -un xic acolorida- dels darrers dies d'hivern. Una grisor que és preludi de llums més intenses d'aquí a poc temps, i no com la grisor que se'ns ha instal·lat a l'ànima en constatar una vegada més, com de fràgils i indefensos som davant de sàtrapes i dictadors de tota mena de pelatge. Aquesta altra grisor fa de més mal deixar enrera i prou farem si som capaços de reflexionar i extreure'n lliçó.
No gaire lluny de les peces d'artilleria hi ha un parell de troncs disposats a la vora del barranc on acaba el pla. Restes de cadàvers d'arbre que, per les mides, prou esponerosos devien ser quan per ells circulava la saba.
No sé si el fet d'estar al davant d'on apunten els canons vol ser una mena d'al·legoria dels efectes d'allò que el canó escup. Si més no, la contemplació de la natura morta no ens estalvia un cert estremiment.
M'aboco una mica més i la serenor aparent de la mar als meus peus, confonent els seus límits amb els del cel, em donen una sensació d'immensitat inabastable i, en certa manera, misteriosa.
Hi ha pins ben bonics, pins pinyers d'aquests tant bonics que sap tenir el Maresme i quines capçades tant bé saben reflectir la llum d'aquesta comarca.
Pel cantó de gregal, un gran núvol s'arrepenja a la muntanya de Sant Mateu.
Fa la sensació que el núvol, procedent del Vallès, hagués topat amb la muntanya i aquesta l'hagués obligat a enlairar-se per a superar-la i seguir el seu camí.
El ventijol porta uns esquitxos que m'humitegen lleugerament la cara i em fan netejar les ulleres, però son només això, esquitxos, que el mateix ventijol s'acaba enduent.
Relativament a prop, saltant de branca en branquilló, com enjogassats, uns ocellets piulen. Em sembla que son gafarrons.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada