A la Font Fresca

Diumenge, gairebé a migdia, a Sant Bartomeu de la Quadra.





El camí hi baixa pel cantó de solei. La petita, molt petita vall, per on s’escola la riera rep però les darreres passes ja a l’obaga.
És un camí relativament curt i dreturer que temps ha baixava del camí ample de dalt de Sant Bartomeu.
Abocar-se de cara avall, deixant enrera les darreres cases amb el delit d’anar a la font, era, i encara és, un petit dubte, el de decidir si t’embadaleixes amb la bellesa del bosc del davant, el dels peus del Turó del Quirze que es mullen a la riera o bé fixar-te on poses els peus.

De ja fa anys, el començament del camí ha canviat. Tot canvia. Noves construccions han fet que el camí comenci amb un tros asfaltat que permet l’accés a una nova casa que, fe de Déu, no s’hauria d’haver fet allí precisament.
Però la resta del camí, del corriol, està pràcticament igual. Només uns pals que han perdut el filferrat resten del que va ser una tanca que un temps van posar. Però és la mateixa petja, aquell terra que se m’apar avui permanent, que  gairebé m’acull amb un sentiment d’intemporalitat. Sí, sens dubte, és el camí de la Font Fresca.
De nanos, saltant avall com  esperitats ni ens n’adonàvem de com és el terra. De grans, però lleugers, el camí era de bon fer i guaitar a l’hora. Avui no em planyo d'haver d’aturar-me tot sovint, ara per a guaitar el bosc, ara per a fitar el terra amb prudència..

Molt pocs metres abans d’arribar al llit de la riera, com per art d’encanteri, el solei es transmuta en obaga radicalment.

Radicalment.
El sol calent d’aquest migdia de primavera encara no s’enfila prou alt com per a abastar el cantó d’obaga completament i s’ha de conformar en travessar la boscúria amb llances de llum per petites clarianes del dalt de la serra. I el contrast de llum i ombra esdevé diria, com un enfrontament que la màquina no sap retratar amb matisos.

 Un combat que aixeca "pols" d'humitat i que semblen abonar els aucells amb la seva piuladissa.

De tornada, altre cop a solei, em desvio una mica per anar a veure el molí de vent que, immòbil, ens diu encara de les mans del mestre paleta que van saber-lo construïr, d'unes tècniques d'aprofitament del vent que semblen, tal vegada només semblin, superades.

 

Agraeixo la solitud, i encara que sigui  pecat d’avarícia, que aquest diumenge a migdia, tot, a la Font Fresca, sigui per a mi.

Per Collbató

Bloc de Motxilla del 14 nd'abril de 2016

Dir que hem passejat pels peus de Montserrat és dir ben poca cosa. És ser poc precís. Se m’acut en veure la muntanya a una certa distància que el gran Arquitecte prou es va esmerçar en donar-li un basament d’allò més sòlid, que assegurés per sempre l’estabilitat del que seria i és, una de les grans meravelles que ens ha estat donat de contemplar i gaudir.

Dic jo col·loquialment que “Montserrat no te l’acabes”. Ho tinc per ben cert, després d’haver-hi trescat molt i fer sempre, cada vegada, descobertes personals tant en l’ordre físic com espiritual.
Cap mèrit: Montserrat és Montserrat. Dient el mot, dient el nom, queda tot dit.

Hem anat a una part petita dels peus de Montserrat, al cantó de Collbató, en una excursió que hem volgut començar pel propi poble, un poble que no s’entendria sense l’empara de la muntanya i de l’abadia que acull segles ha.

Deixant el cotxe a la part nova del poble que toca al poble vell, hem accedit a aquest darrer pel Portal d'en Bros, que prou dona la impressió encara d’entrar a la vila closa.

Val a dir que el web de Collbató s’explica abastament, i a més, en determinats llocs d’interès hi ha a plaques explicatives. Així hem pogut veure de fora cases rellevants, esments a personatges -–com ara la casa natal del músic Amadeu Vives-  l’església de Sant Corneli i l’espai del seu antic cementiri annex, convertit avui en un racó deliciós que convida al repòs i la meditació.

El pas arranjat per les darreres cases aturonades que miren la muntanya és una delícia, explicada, a més, per un pannell informatiu. Collbató fa goig, net i polit, les cases ben arreglades, els carrers amables.

En sortir del nucli vell hem pres el camí del Bruc fent un tomb pels camps abandonats, la majoria, dels cultius de cereal i arbres de secà, ametllers i oliveres, que no per això renuncien a seguir oferint, mal que bé, la seva resposta vital a la primavera. I passant, tant se val, pels minsos trossos de bosc on els pins ofereixen una ombra amiga en les dates més estiuenques.

Lleugera però constant declinació ens torna en direcció al poble, passant, com no podia ser altrament, per l’alzina grossa, el redol de pedra de protecció de la qual ens resulta el més adequat seient per a fer la poma.

En tot moment el camí ha estat molt còmode, apte d’allò més per les exigències físiques dels Cargolets. I còmode també el tros de camí que resta fins al poble.

Ah sí, el dinar! No me’l deixaré pas. Agafar el cotxe i anar fins a la Vinya Nova, a fruir d’un menú a l’exterior.
I sorpresos de veure que, essent dijous, hi hagués tanta concurrència. I és que el lloc, s’ho val. I el dinar també.

Tot de Tast

Fa una estona que hem tornat de la sortida de Cargolets. Poca feina he tingut a buidar la motxilla, doncs la passejada d'avui ha estat de tast i de fet no l'hem hagut de menester la motxilla si no per a portar l'ampolleta de l'aigua i les pastilles, que el telèfon i la cartera prou caben a les butxaques. Però, tot i això, com es podria fer una excursioneta sense motxilla...?

Sí, les pastilles, que no hi ha cap cargolet que no estigui empastillat. Redéu si se n'han sortit aquests dels laboratoris i les "autoritats sanitàries" d'empastillar tothom a una determinada edat. Bon negoci. Però vaja, deixem-ho que això avui no toca.

Com que la darrera sortida va ser urbana -la de Badalona- i vaig haver de jurar damunt la Bíblia que la d'avui seria plana ("sense plana pujant i plana baixant, eh? que ja ens coneixem") i a més que no seria llarga (no sabien el favor que em feien), doncs vaig triar de donar una volta per La Palma de Cervelló, en una sortida semi-urbana, tot arribant-nos a Sant Joan de l'Erm, ara dita Sant Joan del Pla, de la visita solitària  a la qual en vaig fer un post no fa gaire temps. 

Hem agafat el carrer de Sant Isidre i hem anat baixant cap a la riera de Rafamans, que més endavant es diu també riera de Corbera, a costat de la qual hi ha el bell racó de la Font del Marge, tant proper a la població que els palmerins en fan una passejada habitual, badant a més amb els horts ben arranjats que hi ha abans d'arribar-hi.

El camí, ample i còmode va seguint paral·lel a la riera fins retrobar la carretera en el punt on la riera és trespassada pel pont vell, ja només per a vianants, i el pont actual de la carretera.

D'allà hem anat cap al camí del cementiri que és, alhora, el camí de Sant Joan de l'Erm. Abans però d'arribar-hi i a les seves envistes, hem seguit de dret el camí un tros enllà per a fer una volta que allargués una mica la passejada, que promès era que no fos massa llarga però, com que "totes les masses piquen", tampoc havia de ser massa curta. Sí, cert, els Cargolets som molt exigents.

En el camí d'aquesta volta, que es va acostant novament a la riera, hem pogut veure una zona prou gran arranjada per a fer-hi jocs de guerra, dits d'una manera més guai  "Paintball". Aquesta zona és al costat mateix de la zona arranjada on hi ha Sant Joan.

La visita, les fotografies dels companys que no hi havíen estat, "la poma" i retornar pel mateix camí fins a la creu de terme de la carretera que ens diu que, novament, som al nucli urbà.

Hem dinat a la terrassa exterior del restaurant "Vímet", força bé i de millor tracte. I doncs, com que n'hem quedat tots prou satisfets, no em fa cap mandra de fer-ne esment i si cal, recomanar-lo. La meva delicatessen de segon plat del menú: botifarra a la brasa amb seva confitada.

Excursió de tast i dinar de tast. Avui tot de tast.

Capvespre Bateà

La Terra Alta, de nom tant artificial com consolidat, té dues parts ben diferenciades, el cantó dels Ports i la Castellania. El nom dels Ports respòn a termes geogràfics, el de la Castellania, en canvi correspòn a termes històrics. Nom, aquest darrer, ben poc conegut fora de les terres de l’Ebre, tot i que tota la Terra Alta –els Ports inclosos- formava part de la Castellania. Dita així perquè estava sota el domini del Castellà d’Amposta, dels Hospitalers (Orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, que succeí la dels Templers).

Aliena als termes administrtatius, la climatologia també estableix diferències entre uns i l’altra. Les muntanyes dels Ports tenen un clima, la Castellania un altre.

I per a mi, una de les característiques més encisadores de la Castellania és la seva llum.

Batea és aturonada i rep les llums d'hora baixa i capvespre com una mena de benedicció del cel.

Hem anat a fer un passeig a dalt la vila closa -corresponent a l'espai que ocupava l'antic castell- i pels voltants del poble, quan la llum ja anava declinant decididament cap al ponent.

Cap al cantó de llevant la llum es reflectia moderadament als núvols que probablement la humitat del vent de mar havia fet créixer, en una simfonia de matisos embadalidora.

No només pels peus adolorits he caminat més poc a poc encara al retornar a la plaça: l'espectacle s'ho valia.

Cançó trista d'un no-lloc

En el trànsit del ser cap al deixar de ser, s'esdevé una nova naturalesa, la durada del qual pot ser més o menys perllongada.

I aquell lloc que va ser, perd significativament les seves característiques, potser s'envelleix, segur que es degrada, més com més dura la transformació o l'abandó.

Hi ha gent a la qual els no-llocs ens causa un fremir especial. Una mena de concurrença dels signes d'interrogació i admiració. Interrogació pel futur, per la desaparició del passat que s'arrossega encara, d'admiració poruga per la nuesa, per la runa, pel naixement- o no- de quelcom damunt el no-ser que és present.

El tros de costa que del marge esquerra del Besòs puja a cercar el Maresme, de Sant Adrià cap a Badalona, ha estat per molts anys una de les zones industrials més denses, més desangelades. Però res és etern, ni de lluny.

I ara li toca la transformació al cantó de Sant Adrià, el més proper al Besòs, en l'espai de les tres xemeneies ja d'anys fora d'ús.

Els quatre grans tubs de subministrament de la central ja han estat retirats per les grans grues, unes en terra, altra ancorada davant la costa, tal vegada per a retirar -deunidó quina feina!- els grans blocs que sustentàven els tubs, com el que es veu a l'esquerra de la fotografia.

Aquesta fotografia aèria de l'ICCG és ja un testimoni del passat.

Tal vegada s'ensorri també en el passat el nom de la platja de "Txernòbil", el tros de platja més propera als tubs de la central, el nom de la qual no requereix de gaire esforç de comprensió, atès l'entorn. Lloc poc concorregut, de fet només per nudistes, en aquells anys -no és que hàgin canviat gaire les coses- en que les platges nudistes tolerades havíen de ser el més amagades possible.

En un parell d'ocasions, venint de Montgat o de Badalona per la costa cap a Sant Adrià, m'hi havia banyat. Amic del nudisme però poc amant d'estar gaire estona ajaçat entomant el sol, la platja de Ternòbil em venia d'allò més bé: arribar caminant, despullar-me, prendre el bany i que aire i sol  m'eixuguéssin a peu dret per a tornar-me a vestir i anar, passant per sota els tubs, cap a l'estació de Sant Adrià.

Tot aquell entorn era lleig. Només el mar, no la costa, posava els seus colors, la seva llum, a tall de guariment.

Ara, amb tot el procés de transformació, que durarà el que duri, el lloc ha passat a ser un no-lloc, que com tots, entona la cançó trista d'un adéu mínimament esperançat, mentre firmbregen les canyes dels pescadors.

Tast de boira

Que petits i dèbils que som davant els fenòmens naturals!

Dissabte 7 de novembre. 
Una mena de llençol immens cobreix la mar davant de Premià. 

Misteriosos reflexes del color de la sorra a la boira. Silenci a la mar. Cap botzina de vaixell per a avisar de la seva presència. Sí que se sent el pas del tren que s'entossudeix a foradar la grisor.

Em pregunto si la boira arriba a les muntanyes.

Diumenge 8 d'octubre. Al camí de les coves del Salnitre la boira amaga la muntanya.

Les pluges intenses de dies enrere han provocat despreniments i resta tallat l'accés. No m'imagino el terrible impacte de la roca al terra:

Cap a migdia la boira comença la seva dansa montserratina i deixa passar a estones la llum.
Ja és tard per a fer la passejada prevista.

I em pregunto si hi ha boira al mar.

A la Morella

Bloc de motxilla del 4 d'octubre de 2015


És diumenge. Dalt de la Morella m'assec a reposar de la pujada.
Una parella repassa el llibre de registre. 

Em felicito de veure que no tant sols hi ha encara llibre de registre, si no que és respectat.

Al llibre, abans que jo, hi ha escrit algú de nom Jose.
Ha posat "on mani pedme aun", que de ben segur deu voler ser el "Om mani padme hum."

Després deixo jo la meva nota.

Sant Joan de l'Erm

Bloc de motxilla del dijous 24 de setembre de 2015

Començar a les onze del matí a caminar no és ben bé allò que se'n diu d’hora. Però té indubtablement els seus avantatges quan, com és el cas, el que es pretén és un petit recorregut.

Ve a ser com allò de “picar” versus dinar, o sopar. Picar pot anar bé a qualsevol hora si no s’és com jo, que picar fora d’hores em fa passar la gana per a l’àpat reglamentari –per així dir-ho- posterior. Fora de l'àmbit gastronòmic, en canvi, fer un tast d'excursió sempre em ve de gust i no em fa pas passar les ganes d'una excursió més (moderadament), llarga.

Aquest dijous, és el dia de la Marededéu de la Mercè d'enguany i em ve de gust també anar a estirar les cames, però a prop.  De manera que obro la carpeta dels “Pendents possibles” i trio un lloc. Ostres! Sant Joan de l’Erm, és veritat!

I me'n hi vaig. Cap a la Palma de Cervelló, i aparco uns metres més enllà de la creu de terme, a la sortida del pont vell, que ara queda més a prop del pont nou. Que bonica és. I els més important: hi és. Que pels temps que corren….

Sant Joan de l’Erm era enrunada i gairebé tapada per la vegetació quan hi passàvem per anar a Corbera, amb el pessebre que posàvem a la Creu de l’Aregall. I quan anàvem a retirar-lo i ens l'emportàvem a Molins. Però mon cunyat Joan, tant vinculat a la Palma com està, em va dir fa uns mesos que l'havien recuperada i em vaig prometre que m’hi arribaria un dia.

Tot ha canviat molt d'aleshores ençà, tant se val, però el camí rogenc dels detritus de l’erosió de l'arenisca de la zona, afortunadament, no. Ni les llenques de pedra del mateix color, ni els reflexes de llum de la pinassa damunt les pedres. Potser és que em son camins estimats i me'ls miro de bon ull. Però tot i la proximitat de cases noves li reconec l'encant.

I no me'n puc estar –ves quina criaturada- de fer el que fèiem quan arribàvem a “la trona”: córrer per a seure-hi. Aquesta vegada sense córrer, això sí. Preparo la màquina per a que em faci un parell de fotografies automàtiques i hi pujo, però com que no vaig prou lleuger no arribo a temps que em retrati assegut a la trona. Mala sort.

Passo pel costat del cementiri, que ja és a prop de Sant Joan i tanmateix m’enduc una alegria. L’espai ha estat molt ben arranjat i l’ermita consolidada i amb el sostre refet de nou, però sense pretendre cap imitació.  A dins es veu que encara queden pendents treballs d’excavació i estudi. 

M’assec en un dels bancs que han posat a relativa distància a fer el cigarro i contemplar de nou –pel que fa a l’ermita gairebé de bell nou- aquell espai i deixar que s’escolin pel front, com suor d’estiu, aquells records que formen part de mi, alguns molt endins. 

Veig que l’ermita ara també en diuen Sant Joan del Pla, i de la zona que l’envolta Parc de l’Ermita de Sant Joan del Pla o de l’Erm. No ho sabia. Als palmerins, no tant sols nosaltres, sempre els havia sentit a dir Sant Joan de l'Erm. Però és igual. L’important és com de bé ha quedat aquell espai. Com per tornar a casa content.