Cargolets per Òdena

No sé si és pel fet que la primavera la sang altera, o bé que aquests darrers dies de calor fan pensar més en el a l’estiu tota cuca viu, el fet ha estat que els Cargolets hem fet una altra sortida. Que, marededéu si tocava... En tot el 2017 no havíem sortit!

Ens hem trobat al lloc de sempre, a dos quarts de nou “de la matinada” amb els dos cotxes que calen per als sis que som. Mitja hora de propina fent cua per a poder agafar el cinturó litoral de sortida de Barcelona, que dijous és dia feiner, tot i que jo em pensava que l’embús era a les vuit, però no.

Esmorzem a la benzinera que hi ha just abans d’entrar al túnel direcció Igualada i tot seguit anem cap a Òdena, on estrenarem els circuits de passejada super reduïts que aquests temps d’inactivitat col·lectiva m’han permès de planificar i entretenir-me bones estones. Així, havia anat agafant projectes d’excursió que tenia preparats per als Cargolets i els havia anat retallant, fos per a evitar corriols pedregosos, per a reduir distàncies, per a estalviar desnivells, etc., és a dir, per a bandejar qualsevol dificultat que ens pogués fer passar les ganes de tornar-hi. Que l’important és sortir, trobar-nos, xerrar “arreglant el món" si cal, tornar a entrar en un bosc, caminar, discutir si aquella mata és o no arítjol o retratar una cargoleta davant d’aquell pi solitari i imponent.

La profunditat de camp diu que tenim tot un país per a passejar i si la vista no falla gaire, podem polemitzar una mica sobre si Els Prats de Rei deuen ser més ençà o més enllà  d'aquell punt que algú assenyala amb el bastó.

Hem deixat el cotxe a l'entrada del poble, a tocar de l'ermita de Sant Miquel, romànica restaurada, ben senzilla, que llueix aquelles arcuacions que tantes vegades hem retratat i que, elles soles, no ens permetrien d'identificar el lloc on les hem retratades ni tant sols havent retratat l'exterior de l'absis sencer. A fe que és una bona fita d'entrada al poble, oimés havent arreglat l'espai a redós com a lloc de descans una mica ombrejat i amable, amb alguns bancs i una taula de ciment.

Anem cap al centre, cap a l'església i l'ajuntament tot mirant d'aprofitar les ombres, que avui s'agraeixen d'allò més, tot i ser al maig. Fa goig, tot és net i ben arranjat. I tranquil. Només trobem unes poques persones al portal d'un bar.
Òdena té un germà, Odén, poble del Solsonès, sembla ser. Quan preparava la excursió vaig llegir al Diccionari Català-Valencià-Balear que tant l'un com l'altre serien topònims pre-romans d'origen incert. Tot i que Moreu-Rey(1), els relaciona més aviat amb antropònims llatins, dels acabats amb "enus" o "ena", així Odén derivaria d'Aldenus i Òdena d'Aldena.

En canvi no és gens incert el camí del cementiri, que està ben indicat. A tocar del cementiri entrem al bosc on la temperatura és molt més agradable i podem gaudir de l'ombra o la mitja ombra. Diria, si es pogués fer comparança amb el menjar, que la passejada pel bosc l'assaborim, com retrobant-nos amb aquell menjar que tant ens agrada i que fa temps que no hem tingut a taula. Amb l'assentiment general algú diu que hem trigat massa, que no hem de trigar tant a sortir com aquesta darrera vegada, però...

Una llaçada tancada del camí marca el punt més llunyà del nostre recorregut i ens encara novament cap al poble. A la nostra dreta, la vegetació ens permet de veure de tant en tant la gran fondària per on passa el Torrent del Rossinyol (voleu nom més bonic?), molt a prop d'on s'ajunta amb la riera de les Maioles per a conformar la Riera d'Òdena. Una mica més endavant ens trobem amb dos forns de guix abandonats, de grans dimensions, construïts amb fàbrica de totxo que ens parla de la mestria dels paletes, construïts a sota de la paret de guix que, sens dubte, era la pedrera d'extracció dels materials a coure. 
Vaja, entretingut amb tot plegat no m'he recordat de fotografiar-ho.

El camí, per sota la paret, té encara roques de guix que, o bé es van quedar allí en abandonar l'explotació o bé s'han anat esllavissant de la pedrera amb el temps. La zona deu pertànyer a la mateixa veta de guix que conforma el turó del castell, al que arribem ben aviat sota la mirada altiva de la Torre Albarrana.

Tanmateix, com he dit suara, a Òdena tot es veu net i endreçat i a més, ben explicat per panells en els lloc d'interès, el que demostra l'estima del poble envers ell mateix i convida a compartir-ho al foraster curiós que, com nosaltres, un matí hi compareix.

No és freqüent a casa nostra poder veure una torre albarrana. Pel que sé només en queda una altra al castell de Castellfollit de Riubregós, aquest amb més restes que el d'Òdena del que, llevat de la torre, no en queda pràcticament res.
Ens informa el panell, força il·lustratiu, que va ser construïda entre els segles XIII i XIV, tot i que l'etimologia del mot albarrana ens porta a uns quants segles abans, a la llarga època musulmana: ve de l'article al i barrana que significa exterior (2). En efecte, aquestes torres eren una avançada a la línia murada del castell al que s'unia per un pas més fràgil i que feia que els possibles assaltants de la muralla haguessin de donar l'esquena a la torre.

Sota la torre mateix, un parell de bancs de fusta semblen posats expressament per a nosaltres i els hi fem els honors sense pensar-ho dues vegades. Glops d'aigua i ganyips abans de pujar a veure-la.

Des de dalt de tot, que s'hi pot accedir, la vista abasta gairebé tota la rosa dels vents, llevat d'un trosset corresponent a les restes del castell. De seguida s'identifica, lluny, la silueta del castell de Claramunt amb tota la plana d'Igualada que el precedeix. Ens estem una estoneta fruint-ne, ara que l'excursió ja s'acosta al final que, abans d'arribar als cotxes novament, ens portarà a la font de la Torre, uns metres més avall.



(1) "Els Noms de Lloc. Introducció a la Toponímia". Enric Moreu-Rey. pàgina 133. Arxiu Bibliogràfic Excursionista de la Unió Excursionista de Catalunya. Barcelona, 1965.
(2) DCVB en línia, cerca del mot albarrana.

Passejada Ordalenca

A l’ombra de la magnífica alzina, sota l’església de Sant Esteve, on van venint els fidels, deixem el cotxe. Hem vingut a l’Ordal la mestressa i jo per dinar fora de casa, per a gaudir d’aquest dissabte tardorenc de llums melangioses però decidides.

(Deu haver-hi missa i no hem sentit les campanes perquè tot just estàvem venint. No crec que sigui altra celebració perquè son pocs cotxes i la gent va abillada amb normalitat.)

El camí és ample i còmode, com és ja desitjable i tant bon punt es passa la depuradora d’aigües entra en el bosc i ens diu que és un camí ordalenc, amb aquelles variades tonalitats de la paleta de sienes, a mig torrar a les ombres, lluents al sol, en viu  contrast amb la grisor blanquinosa de les calisses i la ufana del sotabosc.  Com contrasta el vermell rabiüt del fruit del roser boscà damunt la bardissa que ara trobem. (“roja, roja, roja flor, rosa de bardissa” segons diu la traducció de l’alemany d’aquella cançó de Weber "Rosa de Bardissa", de quan els excursionistes cantàvem pels camins).

Tot amb tot, aquest cantó de bosc no se’n surt d’amagar que fa anys va cremar. No soc capaç de dir quants, però els pins son joves, algun de més gran que va resistir encara mostra una minsa grisor, i al terra alguna rel és ben negra, com queda aquell tronc que a la llar de foc es vol apagar quan encara fa brasa. Però la vida ha renascut amb tanta força que l’espai ha esdevingut, novament, deliciós i convida a la fotografia.

Renunciem a acostar-nos més a la barraca del Geniu del Parellada, doncs el corriol és desdibuixat i no és qüestió d’embrancar-nos. Ens limitem a veure a distància el seu aparent bon estat i les discontínues filades de pedra, mig amagades per la vegetació, que ens diuen dels bancals d'altre temps.

Ara hem de triar un corriol, altrament la volta se’ns faria massa llarga, que baixa pel llit del torrent i que ens menarà al camí ample que va a la casa Llarga. No te cap dificultat el corriol, però a nosaltres ens cal vigilar el petit tros de baixada, on la pedra està una mica solta. Els marges del torrent ens obsequien, amables, amb una mena de petita exposició de molsa damunt roca al cantó obac. (Potser no, potser no em passarà pel cap, tant bonica com és, de tornar un dia, quan prepari el pessebre de casa, a recollir amb tota cura un pa de molsa, que ja se sap que és prohibit).

La casa Llarga tanmateix fa honor al seu nom. Deshabitada, la vegetació va ocupant els espais per bé que sabrem per un home que trobarem més endavant, que els amos hi tenen gossos de caça. Que si és el cas no ens han pas olorat.

Espais oberts ara, amb sol prou calent i lleuger ventijol fresc, les passes s'acceleren convidades per la suau baixada.El poble a mitja alçada ocupa el seu lloc modest en el paisatge, sense construccions estridents, com repenjant-se al Montcau que es dibuixa al darrera, dalt del qual els Cargolets vam posar el pessebre fa uns anys. I els plàtans tardoregen, majestuosos, tot embolcallant la font de la Capella.

Una font arranjada a tall de la cova on un matrimoni, que ens explica que fa molts anys que vénen de tant en tant, ens diu que no fa gaire hi havia una imatge de la Marededéu de Lurdes. Probablement l'han guardada els propietaris i tancat l'entrada per alguna malifeta, que res tindria d'estrany.

No podrem doncs seure als bancs de cantó i cantó ni tastar l'aigua. Tant sols constatar com es va voler imitar la cova de Lurdes en arranjar la font en el seu moment. Ens explica el matrimoni, amb qui tenim una petita però animada conversa, que el diumenge més proper al dia de la Marededéu de Lurdes es fa un aplec o trobada a la font i és de suposar que aleshores portin la imatge.

El parell de quilòmetres de recorregut fins ara fan que hagi d'accedir a les exigències gairebé impertinents dels meus peus i cercar un lloc on seure. Davant mateix, de cara a la reixa, un parell de pilons de pedra, cilíndrics, que prou semblen un corró d'aplanar tallat per la meitat, semblen estar disposats just per a aquesta finalitat.

És aquest un lloc que convida al repòs, a la serenor, com convida a seguir-lo el camí que ens ha de tornar a la sortida.

Tot just un altre quilòmetre ben planer, en part pel costat de les vinyes que groguegen, el pou d'en Ravella i les minses ziga-zagues en traspassar la riera i tornar a sota l'església. 

Potser per la passejada, potser per la bajanada del canvi d'hora, el fet és que ja tenim gana. Som-hi doncs.