Només per a xerrar

Cert que no tot el d'abans era millor, tanmateix però, algunes coses sí. Cert també que no tot el d'ara és millor i, tanmateix, algunes coses sí. 

Parlo estrictament d'aquell "abans" viscut, viscut per nosaltres, i del "ara" viscut tant per nosaltres com per la generació més jove.

Compte quan aquesta generació parla de l'abans.

I compte quan parlem nosaltres de l'ara.

Cal esser prudent quan després de la simple descripció -no sempre certa- sorgeixen inevitablement les valoracions. Sí, d'acord, estic dient quasi obvietats, però sovint les obvietats no es comporten com a tals.

Recordo que fa uns anys, no m'entretinc a enllaçar-ho, que tampoc val tant la pena, vaig fer un post que més o menys s'intitulava "la travessa del desert" referit a tot el temps d'estiu en que les activitats i les excursions de les entitats, s'aturen, si més no a nivell col·lectiu, que particularment és una altra història, i no es reprendran fins a primers de setembre si no és que la calor encara apreta massa. 

Ara, com abans, encara es conserva per part d'alguns socis en algunes entitats, el caliu social que abans era una constant, de manera que a més de trobar-se tot l'any per a proposar o planificar una sortida o una visita, o no si no era el cas, la gent ens trobàvem simplement per a parlar, per a passar una estona junts, que l'afecció comuna ajuda a la tertúlia. No, no hi cap projecte, però vaig al centre, club o com li vulgueu dir, per a trobar-me amb la meva gent. Vet-ho aquí. I a l'estiu només per això. Fins que a l'agost l'entitat tanqui.

Ahir érem set o vuit fent petar la xerrada, que va començar amb un projecte de sortida per part d'alguns i va acabar amb tot de disquisicions sobre allò diví i allò humà. Una bona estona, una bona xerrada. I cap a casa a sopar.

Evidentment ahir no hi havia consumidors, que son aquests i aquestes que només apareixen per l'entitat quan s'han d'inscriure i pagar una sortida a on sigui -que tant és- per anar a fer salut. Coses d'ara.

Alguna cosa bona d'abans conservem.

Platja de Llevant

Tarda de divendres avançada. El sol ja s’està cansant de la jornada, després que el matí hagi hagut de lluitar amb uns núvols erràtics i pixaners i s’apropa al seu llit de ponent.

Aniria a fer un tomb, però...

De fet, la burreta és a l’estable i de diumenge que no ha sortit. Pobreta, deu tenir ganes de fer-ho. Sí, aniré a fer un tomb amb la burreta, així tots dos farem el fet, ella sortirà i jo també sense haver d’esmerçar gaire esforç.

Cap a on? No ho sé. En aquestes hores no és qüestió d’anar gaire lluny. Anirem a veure el mar potser. Si jo visqués en un poble, ben aviat seria fora vila, i tantost prendria el camí de les vinyes o el del riu, vés a saber, com el dels camps o del bosc. Però una gran ciutat és tot un altre món. Anant cap a mar veig que el cinturó litoral està atapeït de cotxes, de manera que vaig per dins la ciutat. Trànsit, això sí -és divendres, però qualsevol dia seria igual, suposo- i anem tirant seguint més o menys la costa.

Abans d’arribar al  Fòrum, ja a prop, veig que hi ha uns grans aparcaments amb entrada lliure, que no son de pagament. I hi entrem. En baixar de la burreta, el mar davant, el veig,  però no la platja, que queda en sota tapada per la zona d’aparcament. Darrera, grans torres, de formes diverses, totes emulant la torre de Babel, a veure quina s’apropa més al cel. Deu ser el que en diuen la zona de Diagonal-Mar.

Deunidó, per ser quarts de vuit, els cotxes que encara hi ha a l’immens aparcament. Baixo a la platja per un dels llocs d’accés, consistent en una rampa emporlanada encaixada entre dos murs de formigó, dos murs, això sí, que el constructor va ratllar geomètricament tot cercant, sembla, el dibuix que farien grans peces de pedra regular, una petita llicència que és d’agrair per a no sentir-se del tot encaixonat entre murs.  I surto davant d’un xiringuito on la gent sembla feliç de romandre malgrat un moderat soroll -algú en deu dir música- que no sembla pas que els faci cap nosa. M’agrada veure-ho, perquè sembla talment que estiguin relaxats i contents.

Hi ha una caseta d’excusats al costat, que un noi negre està acabant de netejar. I uns metres més enllà un panell amb símbols d’informació que diu “Platja de Llevant”. A caram, així que som a la platja de Llevant. No hi havia estat mai. Sí, veig a l’esquerra, mirant el mar, la gran construcció de pla inclinat del Fòrum que té les plaques solars.

Dos quarts i mig de vuit i pels altaveus, en català, castellà i anglès, es diu que els vigilants de la platja pleguen, que se sigui més prudent encara i que en cas de necessitat es truqui al 112.

La gent es va vestint i marxant, mentre, assegut a prop d’una de les dutxes, faig el cigarret. M’agrada veure com aquella dona que tinc d’esquena, un tros enllà, es posa els sostenidors a la cintura, els corda pel davant, els fa voltar, els puja al pit i fa el moviment de facilitar l’entrada de cada pit a dins. Gestos. Gestos ben característics. Com el dels homes que tirem una mica el cul enrere just abans de treure la tita per a fer un riu.

Ja amb ben poques persones a la platja i amb molta cura, que en caminar per la sorra no faci moviments que m’adoloreixin més els peus, m’arribo al trencant de les ones. Ara sí que la sentor de mar m’arriba bé i la remor m’embolcalla en el seu compàs repetitiu però sempre diferent, com diferent és sempre el cant dels ocells. Una mar que ve a raure, entre dos espigons artificials, prou allunyats l’un de l’altre, a una platja que no era i va ser, però que la mar encara no ha pogut – o volgut- fer seva. No hi ha cap petxina, cap alga seca, cap penyora de vida.

Ara, jo de cara el mar i els coloms espigolant per la sorra alguna resta comestible que hagi pogut caure de la bossa dels banyistes. Coloms. No veig cap gavina. Sí, se’m fa estrany que no hi hagi gavines.

L’ombra dels grans edificis del darrera s’ajau a la platja i el sol ja està molt baix. Torno a la burreta, la deslligo i cap a casa. I haurem acabat de fer el tomb.

Sants

Els sants fan nosa. Son démodés.
Els sants de la religió, és clar.

I es fan nous sants a bon ritme.
Els sants de la laïcitat.

Siguin uns o altres, ja es veu que calen sants.

 

Per sant Josep borrona el cep

Sí, sí que tens raó d'estar emprenyat, amic blog, tres mesos son molt de temps encara que siguin tres mesos d'hivern.

Posat a presentar-te excuses et diré que m'ha calgut d'una banda un procés d'adaptació, que tota nova experiència requereix esser processada amb la calma amb què s'esmerça un ruminant, si hom en vol treure quelcom de positiu. I quan aquesta experiència no n'aporta res de positiu, ans al contrari, hom s'arrisca a perdre's a les ziga-zagues d'allò que, precisament per desconegut, pot retornar-te una i altra vegada al mateix punt, un cercle sense sortida aparent. 

I doncs?, doncs això. Que tot vol el seu temps. I que no et demano pas que ho entenguis, però sí que sé que la teva condició d'amic es valdrà més de la benevolença que de la comprensió.

Tres mesos a més, també, que no sortim els Cargolets. Coses que passen, com se sol dir...Per això, qualsevol anada fora-vila, en aquest cas fora-ciutat per ser més precisos, me la puc prendre com si fos una excursió en la versió més minimalista. I creure'm, a més, que al pot petit hi ha la bona confitura, com explica la dita nostrada, i que la substància pot prendre's diluïda o més concentrada. Sigui d'una manera o altra i si us plau-per força, es pren i avall que fa baixada.

En endavant dius? Déu dirà noi. Com sempre. De moment, també com sempre, esclata la primavera, la renaixent, la a vegades un pèl histriònica, la romàntica, la seductora, la tossuda primavera. 

"Per Sant Josep borrona el cep". Cert del tot, com totes les dites que beuen de l'experiència de la terra.

Mira com ho mostra aquest cep que per Sant Josep no tant sols ha borronat si no que, a més, ha tingut la fatxenderia de mostrar la seva força eclosionant les fulletes. Perquè la primavera, m'ho havia deixat, és també molta força.

De poc a menys sí, però sàpigues company que vam deixar la mestressa i jo el cotxe a un quilòmetre del nostre objectiu, i que els meus peus van resistir el quilòmetre d'anada i tornada. Fixa't, la distància per a fer allò que se'n diu "vida normal". T'explico un secret: m'agrada, em fa gràcia, veure com la meva dona dissimula quan veu que s'ha avançat, que m'ha deixat enrera. És d'agrair, oi?

El dia de primavera, deliciós, de sol calent que avisava d'una possible atzagaiada venidora del març-marçot,  ens va obsequiar també, aquest camp d'ametllers del mas de Figueres entapissat de ravenisses. Tot un espectacle, oi?

Va blog, pren aquestes ravenisses florides  com a pom de desgreuge, pel silenci hivernal i, qui sap, per altres silencis, perquè el Xiruquero poc o gens podrà parlar en endavant d'excursions i mirarà de no fer-se pesat amb "batalletes" del passat tot i que, vulguis que no, alguna o altra s'escaparà. Potser recuperaré aquella etiqueta de "un dia, un lloc" que, de fet, és el que he fet avui del Mas de Figueres, a la Terra Alta. Potser sí perquè així,  tant tu com jo podríem anar mantenint la flameta.

Amics, oi? 

Allà també plou?

De temps immemorial les aigües,

tossudes,

modelen capricis al  seu pas

damunt la finor de les calcàries blanques.

Ara, els tolls, els còssins, les cadolles,

bateguen vida en l’esperança certa

que tornarà a baixar lo riu d’Algars.

Que tot va i ve i se’n torna,

Que tot arriba, passa i reneix,

Que l’aleví de la cadolla,

Dies a venir serà un peix.

(Riu d'Algars, terme de Batea, 26 d'agost de 2016)

Temps era temps...

Temps era temps en què es podia anar a la estació a veure passar el tren. Per a veure com apuntava una lleugera grisor del fum pel cantó de Can Canaris, quan venia de Barcelona, sempre abans del primer xiulet que ja avisava de la seva vinguda i que precedia el de l’entrada a l’estació. Després van venir les màquines elèctriques i el senyal de la minsa grisor al cel ja no la teníem.

(Recordo bé el dia que un amic del carrer ens va venir a dir als altres, que jugàvem a pilota, que havia vist un tren sense fum. Vam anar  corrents al pont, un pont damunt la via que aleshores era descobert, un tros abans d’entrar a l’estació. I vinga esperar. Fins que del cantó de Martorell va aparèixer un tren, sense fum!)

Més d’un avi i de dos, una estona o altra s’arribaven a l’estació a veure passar alguns trens. Simplement entraven a l’estació, anaven a un banc de l’andana i s’asseien. Era un entreteniment.

Avui no ho podrien fer. No es pot anar a l’andana sense prèviament haver validat un bitllet. No es pot passar per enlloc més. No es pot “anar a veure els trens”.

Temps era temps....”un dia anirem al Prat a veure els avions...” El dia va arribar. Només recordo que vam pujar moltes escales i vam accedir a una terrassa molt gran. Repenjats a la barana no tenia prou ulls per anar seguint tots els detalls, el moviment dels avions per la pista, la càrrega o descàrrega dels equipatges. Eren avions molt més grans i més moderns  que aquells de la fotografia del papa i uns companys vestits de soldat, al costat d’un avió, sota de l’hèlice.

Em va explicar què eren els flaps quan un avió feia les proves preceptives que em van cridar la atenció.

Avui no ho podríem fer. No es pot accedir a la zona si no s’ha d’agafar cap vol. No es pot “anar a veure els avions”.

Temps era temps...n’hi havia prou d’acostar-se un tros més enllà de Colom, cap al moll de la fusta, o més enllà, cap als “tinglados”, per a veure com atracaven els vaixells, com aquelles altíssimes corrioles alçaven els “fardos” de la bodega, giraven i els dipositaven al moll. O n’hi havia prou d’acostar-se al moll de la “Transmediterranea” per a veure sortir, a la tarda, el vaixell de Mallorca.

Avui no ho podríem fer. Avui podem accedir a l’estació marítima de Acciona (l’actual Transmediterrània), o a l’estació marítima de Baleària, però no es pot passar al moll. No es pot anar a veure els vaixells, els "barcos" com dèiem aleshores.

Tot això em venia al cap avui, tot tornant amb el cotxe del meu intent frustrat d’anar a veure la Farola sis anys després de la darrera vegada.  Ja no és possible de passar si no es té la targeta d’accés a la zona portuària. El vigilant de la cabina d’entrada m’ho fa saber amablement, si no tinc la targeta d’accés, impossible. La Farola del Llobregat, el far del Llobregat,  és allà a dins.

Avui no hi podem anar. No es pot anar a veure La Farola.