Llengua i prioritats

Ara no recordo qui va dir que la llengua catalana desapareixerà no per la pressió d’altres llengües, si no el dia que deixin de parlar-la els catalanoparlants.
Si no és textual, que no crec que ho sigui, aquest és el sentit fidel del concepte.

Fa uns dies s’ha publicat un article més sobre la indefensió que els catalanoparlants patim a l’hora de ser atesos en la nostra llengua a casa nostra. En aquest cas, per part de Quim Monzó. I també una vegada més ha estat seguit per la polèmica, massa sovint arrauxada pels defensors d’una i altra posició, àdhuc amb la inclusió de conceptes volgudament ofensius, també per totes dues bandes, tot i que amb més profusió per part dels que es felicitarien de la desaparició del català.

Trobo a faltar en una qüestió tant susceptible, i tant important, al menys per a mi, unes reflexions acurades que puguin dur-nos a trobar el camí, que crec que hi és, que ens permeti avançar no tant sols en la consolidació del català, sinó fins i tot en la seva progressió.

Una problemàtica com aquesta no s’exhaureix amb un article, tant se val. Per això em limitaré a tocar-ne un aspecte que jo considero fonamental: l’actitud, el capteniment, la voluntat –el grau de compromís- per part del poder polític a Catalunya envers la nostra llengua.

Crec que aquí rau precisament, la mare dels ous de la situació actual. Contràriament a d’altres èpoques –i penso per exemple en la dècada dels seixantes- avui hi ha possibilitats d’acció, llegeixis llibertat per a fer-ho, i diners per a esmerçar-hi –llegeixi’s també, partides pressupostàries -.

Ras i curt, tenim, si volem fer-ho, llibertat i calers.

Una consideració abans de seguir amb el raonament: en situacions de llibertat, una llengua es consolida i/o creix per seducció, per prestigi social. Mai per imposició. La llengua és quelcom personal, íntim, és l’eina de relació amb els altres, d’expressió de sentiments i idees, fins i tot una eina de creixement personal, em sembla a mi, indiscutible. I aquesta eina, quan ho és de relació, cadascú la tria, sigui per mamada del pit de la mare, sigui adquirida per estimada, per enamorament. Però no per imposició.

Des del meu punt de vista –i reprenc el fil- la pobra situació de la llengua és per causa de la manca de voluntat política i la mala gestió dels governs de la Generalitat.
Sóc conscient que aquí calen matisos, però el balanç final, fins avui, crec que permeten aquesta afirmació. Com se sol dir, em remeto als fets, a la situació de la llengua que avui tenim.

S’ha dit, i ho tinc per cert, que governar és triar. I a l’hora de triar el repartiment d’un pressupost es marquen unes prioritats en ordre descendent, de manera que menys recursos tindran aquelles necessitats que es tinguin per menys peremptòries o menys importants.
Per posar només un exemple a tall anecdòtic –o no tant anecdòtic -, TV3, que depèn de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, la qual és controlada de fet pel Consell Executiu, va passar anuncis només en català durant un temps. Després i fins ara, els anuncis son també en castellà. Necessitats de finançament? Molt probable. I si és així, ho és perquè altres partides pressupostàries no eren o son, suficients.
I si en comptes de ser així hagués estat a l’inrevés, és a dir, que no tant sols els anuncis a TV3 fossin tots en català sinó que s’hagués promogut, facilitat, que anuncis a d’altres cadenes prou vistes a Catalunya fossin també en català?

Qüestió de calers, oi? D’acord. Depèn de com distribuïm el pressupost, depèn de les prioritats que marquem.

Quin grau de prioritat té el Govern de Catalunya, a l’hora de repartir el pressupost, pel que fa a la nostra llengua?